HE LLEGIT NO SÉ ON

Quan la pena és tot el que tens

Quan la pena  és tot el que tens / SERGIO BARRENECHEA / EFE Zoom

Un llibre cabdal que t’empeny a arraconar prejudicis

“Només vaig trobar una veritat a la vida, fill, i eres tu. Només vaig trobar una veritat a la vida i l’he perdut. Visc de plorar-te en la nit amb llàgrimes que cremen la foscor. [...] La vida, assassinant-te, s’ha mort a si mateixa, ha perdut el sentit i paga el crim en tardes de sol en les quals ningú creu i vespres de boira on ningú és feliç”.

Francisco Umbral (Madrid, 1932-2007) escoltava com el seu fill creixia. Ho escrivia així, en aquesta prosa tan seva com difícil de traduir: “ Estoy oyendo crecer a mi hijo ”. Fins que va passar a escoltar com el seu fill es moria. El pare que es reconeixia a si mateix en el nen, el pare que creia haver recuperat la pròpia infantesa gràcies a la criatura que duia el seu nom i els seus gens, va començar a escriure una mena de dietari sobre el goig de la paternitat i, a mig fer, una leucèmia cruel va transformar aquelles pàgines en un text sobre la malaltia, el dol i la saviesa adquirida a contracor. La mort el va trobar escrivint i ho va acabar envaint tot. La tragèdia va donar lloc a un llibre bellíssim signat per un home ferit que sempre més podria parlar en primera persona del dolor en majúscules, del dolor absolut. Del dolor que et mata en vida.

Mortal y rosa (Planeta), probablement el títol més desolador del prolífic Francisco Umbral, es titula així per uns versos de Pedro Salinas: “...esta corporeidad mortal y rosa / donde el amor inventa el infinito ”. És un llibre que es llegeix amb el desig de no arribar mai a entendre’l al cent per cent, perquè només els qui han trepitjat un infern similar poden copsar amb precisió quirúrgica el que diu la prosa lírica d’Umbral. És un llibre que rellegeixes d’una altra manera quan també tu has saltat a l’altra banda, quan la pèrdua t’ha apartat d’un món al qual no saps ni pots (ni vols) tornar. “Qué pereza volver ”, escriu el pare orfe de fill, mentre fa coses d’esma:“ Parece que hago, pero no hago ”. És un llibre tan bo, tan important, tan essencial, que t’obliga a arraconar els prejudicis i a plantejar-te que potser hauries de descobrir sencera l’obra de Francisco Umbral, l’obra de l’autor que hi havia rere el personatge. Quin mal que fan, les imatges públiques que eclipsen persones privades.

Del dolor intuït al dolor viscut i comprès paraula per paraula

Sergio del Molino (Madrid, 1979) va llegir Mortal y rosa quan tenia divuit anys. Va ser una de les seves lectures iniciàtiques. “Llavors vaig creure que l’entenia i ara sé que no vaig entendre’n res. Només vaig sospitar un dolor abstracte i una pena inabastable. Vaig intuir la bellesa que emana de la desesperació, i em vaig proposar perseguir aquesta bellesa. Vaig voler escriure com Umbral, el vaig devorar, el vaig convertir en un dels meus models”. Del Molino va rellegir Mortal y rosa anys després. Quan era, ell també, un pare orfe de fill. “És ara quan en comprenc cada lletra i cada blanc i cada pronom i cada adverbi. [...] El verí que va dissoldre els budells d’Umbral desgasta ara els meus, i faig servir les seves paraules per entendre les meves”.

La crònica d’un altre pare que dialoga amb un altre fill mort

Les paraules de Sergio del Molino les trobem recollides a La hora violeta (Random House), un llibre menys poètic i més directe que el d’Umbral però igualment colpidor. Una crònica de la malaltia letal d’un nen, el Pablo, i de la tristesa i desconcert i agonia d’un pare que tampoc podrà escoltar com creix el seu fill, perquè està condemnat a escoltar com es mor. D’un pare que també dialoga amb el fill absent i que es resisteix a tornar a la vida normal. Un pare ancorat en una pena immensa que és tot el que li queda d’aquell nen que mai es farà gran.