BarcelonaDimecres passat era Sant Josep i, a part de pensar en la crema, també em van venir al cap, és clar, el meu pare i tots els pares, encara que darrerament no he hagut de fer cap esforç per pensar-hi. I no només pel màrqueting habitual del Dia del Pare, que a casa meva no hem celebrat mai com a tal, sinó perquè tres llibres que he llegit (tots tres, novetats) feien referència d’entrada, d’una manera o una altra, a la figura paterna.

El primer m’ha colpit i m’ha sobtat. Es tracta de Jo tinc una mort petita, una antologia profundament trista, però també bonica, que ha fet la poeta Anna Gual i que publica Angle Editorial. Gual ha recopilat els textos d’una cinquantena de poetes que han parlat sobre el dol en les morts gestacionals, neonatals i en la primera infància. La pèrdua d’un infant la relacionem sobretot, i amb raó, amb les dones, que són les que més directament en pateixen les conseqüències. Però al llibre també trobem poemes d’homes perquè, com explica l’autora del recull, “només acceptant la diversitat de perspectives d’un fet tan tràgic podrem capir la complexitat del dol que acompanya aquesta desgràcia”.

Així doncs, en aquesta tria tan sensible trobem versos de pares com Jordi Pere Cerdà, que narrant l’experiència de la seva dona escrivia: “Entre les cuixes de ta mare / un riu espès / escorria en silenci / la gleva podrida, / embussall del teu crit”. El mateix recull rep el nom del vers d’un altre poeta, Vicent Andrés Estellés: “Jo tinc una Mort petita / meua i ben meua només. / Com jo la nodresc a ella, / ella em nodreix igualment. / Jo tinc una Mort petita / que trau els peus dels bolquers”. Del llibre m’agrada l’actitud d’Anna Gual, que cerca en la literatura un lloc des del qual afrontar el dolor, i ofereix aquest espai a totes les persones que es trobin en la mateixa situació. De vegades, quan estàs fotut, penses que ningú t’entendrà mai, i llegeixes un llibre on et veus emmirallat i et sents acompanyat i comprès com pensaves que no et podies sentir mai, i aquesta abraçada és la que ofereixen Gual i tota la resta de poetes del recull.

Un pare més aviat torturat

Al segon llibre, l’experiència del pare és més entranyable i més fàcil, tot i les seves mil i una maneres de complicar-se la vida. Parlo d’El futur és una petita flama, escrit pel periodista Jordi Nopca i publicat per Proa. El protagonista és un home —bé, mentida, és un eriçó— que acaba de ser pare. Aquesta és una de les trames que trobem al llibre, el naixement del menut i com afecta la parella, però també se n’hi barregen d’altres: la història d’un informàtic a qui certs caps poderosos li demanen que esborri la informació d’uns ordinadors; la d’un amic que ha obert una editorial i, paral·lelament, té una plantació de maria a casa seva; la història de com ocupa el temps l’eriçona; l’estat de salut del mateix protagonista…

La paternitat sobrevola tota la novel·la que, és clar, tenint en compte tots aquests maldecaps, mostra un pare més aviat torturat (hi pot haver homes torturats que no es converteixin en pares torturats?). Una de les reflexions que m’agrada més del llibre és, justament, quan el progenitor reflexiona sobre l’etapa en què els nadons es comuniquen amb el món a través d’unes paraules que encara no tenen forma ni sentit. Nopca escriu que aquell petit eriçó “és com una ràdio a mig sintonitzar. Qualsevol dia trobarà l’emissora que busca i començarà a xerrar”. Una comparació del llenguatge que trobo molt encertada i tendra.

El tercer llibre és La dolçor de viure, un recull de contes de Joan Todó publicat per LaBreu. Als primers dos relats topo amb dos pares molt diferents: un que no accepta el xicot de la seva filla i que, per tot un seguit d’esdeveniments que ja descobrireu si llegiu el llibre, entra en contacte amb un immigrant que ha fugit en patera de casa seva i que l’ha d’ajudar en el seu moment final; i un sobre un home que no es mou de la cuina, i el seu fill va observant com s’acaba convertint en part de l’estança. Aquest darrer sí que és més costumista, però en general el recull no em sembla que sigui de temps avorrits i poc èpics, com llegeixo a la contraportada (un, de fet, passa enmig de la guerra), però suposo que és això el que l’autor de la Sénia ens vol demostrar: que a tot arreu on mirem, trobarem persones afrontant la vida no com volen, sinó com poden. Com diu el pare del primer conte, i com bé saben tots els pares, per molt que aquesta no sigui la imatge que tradicionalment ens han donat d’ells: “Vivim sobre una crosta fina”.