Barcelona / LondresDos dies després que el planeta s'hagi instal·lat en l'incert regne de Donald Trump, Jordi Nopca (Barcelona, 1983) torna a les llibreries aquest dimecres amb una faula política allunyada temàticament de La teva ombra (2019), narració de llarg recorregut i alè amb què va guanyar el primer premi Proa de novel·la. Inevitablement, la lectura d'El futur és una petita flama (Proa) evocarà un món orwellià: el de La rebel·lió dels animals, però també, per les preocupacions que s'hi recullen, el de 1984.

El de Nopca és un relat sobre l'esperança en un món millor i les amenaces que corre aquesta illa d'Utopia a què mai no s'arriba; sobre què fer per no destruir la Terra, sobre com o fins a on implicar-se en la lluita per una societat més justa. Una particularitat del relat del responsable de l'ARA Llegim és que el seu món, fidel reflex del real, no l'habiten pas éssers humans. Tots els seus personatges són animals, alguns de ben llefiscosos. I el triangle protagonista el formen una família d'eriçons de classe mitjana.

Què incendia més la vida d'un novel·lista: tenir un fill o guanyar un premi literari?

— En el meu cas, la combinació del fill i el premi literari. Tinc un record molt nebulós de tot el procés de presentar-me al premi i guanyar-lo. Era una època en què dormia molt poc, gràcies al meu primer fill. Tot allò i, poc després, el fet que el món se n'anés en orris a causa de la pandèmia va tenir uns efectes secundaris a l'hora de reconfigurar el que jo creia que podia escriure després. Va ser un còctel Molotov contra la meva estabilitat. Durant molt de temps vaig pensar que ja no podria recuperar la capacitat d'imaginar i aixecar una altra novel·la.

A qui pot interessar la història d'un eriçó informàtic? "A quatre sonats i prou", com diu el narrador?

— La veu de l'eriçó informàtic està marcada per la ironia. Vaig voler recuperar la ironia que havia quedat enterrada en l'última novel·la. Molts dels temes del llibre són, en realitat, seriosos: l'exploració de la intimitat, la idea de futur, el creixement de l'extrema dreta i dels populismes, el repte de la criança, com es transforma l'amistat, la corrupció… Temes importants que fins ara no m'havia atrevit a abordar. Fer-ho amb ironia m'hi ha ajudat.

Escriure una faula és una decisió arriscada que exigeix més al lector?

— Jo ho veig com una manera de simplificar el plantejament del llibre. Convertint els personatges en animals deia al lector: "Ara us explicaré la història d'un pare, una mare i un fill amb les eines típiques amb què molts pares i mares expliquen un conte als fills".

Però vostè no escriu un conte…

— Exacte. No segueixo les regles del conte: entro en la complicació de la novel·la. I experimentava en temps directe entre el fet de ser pare i escriure sobre l'experiència de la paternitat.

Com podia tenir temps per escriure, si com a pare no té temps ni per dormir?

— El temps d'escriptura d'aquesta novel·la és un temps que he anat robant a la meva vida en moments molt puntuals. Els textos naixien gairebé de forma aforística i després els desenvolupava. Quan vaig començar a escriure la veu d'aquesta novel·la era la veu d'algú que estava desconcertat i desesperat. D'aquesta desesperació va acabar sorgint una veu que no volia ser sentenciosa i que indagava sobre què li passava. I, a poc a poc, mentre escrivia, em vaig adonar que si volia ser lliure, si volia continuar explorant cap al fons de mi mateix, havia de deixar de ser humà. Era una manera de distanciar la matèria narrativa de la meva vida, cosa que he necessitat sempre. Necessito sortir de la meva zona més íntima per poder ser encara més íntim. No parlo de mi; parlo d'algú altre, per poder parlar millor de mi.

Vostè escriu una faula política sobre el món que ens envolta i que ve o que ja és aquí. La seva mirada és escèptica o pessimista?

— Soc més escèptic que pessimista i durant els últims anys he fet un esforç per recuperar l'esperança.

N'hi ha, doncs?

— El títol del llibre, El futur és una petita flama, té dos sentits. La flama inicial d'un incendi, de destrucció, però al mateix temps pot ser un foc purificador. En el moment que comences a fer de pare, si no tens una mínima idea de futur, la idea de present també s'enfonsa. Encara que el present sigui fotut, hi ha una pulsió que està per sota de la teva racionalitat que és la pulsió de l'esperança, que creix a mesura que creix el teu fill. Necessites recuperar, tu mateix, una espècie de fe en el que sigui: en idees grans o petites; en persones concretes o en col·lectius. Necessites això per rearmar-te i donar sentit a la vida.

La seva novel·la, política amb forma de faula, és inusual en el panorama literari català?

— És possible que sigui un llibre poc habitual. Quan escric, ho faig des del punt de vista intuïtiu, sense una idea gaire estructurada…

Vol dir que no fa com John Irving, que quan comença una novel·la ja sap què dirà en la darrera frase, 800, 900 o 1.100 pàgines després? S'hi deixa portar?

— M'hi deixo portar, però hi ha un procés paral·lel a l'escriptura: el procés de la lectura. En aquests cinc o deu últims anys he anat llegint molt sobre els temes que apareixen en aquesta novel·la. M'ha interessat molt llegir sobre populisme: llegeixo l'Anne Applebaum cada cop que publica; des del primer moment em va cridar molt l'atenció la història de Greta Thunberg…

Hi ha referències evidents a la novel·la, sí.

— He llegit també bastant sobre els nous autoritarismes, sobre crisi climàtica, ecologia i, al mateix temps, he hagut de llegir molt sobre animals. Però des d'un punt de vista més creatiu. Fa anys em va impressionar molt Leviatán o la ballena, de Philip Hoare, per exemple. Una de les preguntes que em feia mentre escrivia era quin animal seria el narrador, un mascle de mitjana edat. Vaig pensar en totes les novel·les, faules i contes que coneixia per veure si hi havia algun animal que m'interessés especialment i que creia que havia estat menys representat des del punt de vista de la ficció.

I apareix l'eriçó.

— Sí, vaig pensar que és un animal que podria ser jo mateix: tímid, discret, sigil·lós i fràgil. L'eriçó és un animal molt interessant des d'un punt de vista filosòfic. Hi ha una paràbola de Schopenhauer que em va ajudar. És un text molt breu en què explica que una família d'eriçons, si es troben en un lloc molt fred, s'hauran d'acostar els uns als altres. Però si s'acosten massa, es faran mal perquè tenen punxes. Els eriçons han de trobar l'equilibri. L'eriçó em semblava ideal per representar el trànsit de la vida d'una parella quan té un fill: perquè la intimitat es transforma, perquè el fill porta moltes novetats, i té punxes. No és per atzar que una de les coses que primer fa el pare és comprar-se un guant especial... per protegir-se'n.

Una de les frases recurrents del narrador, quan es refereix al fill, és dir-li "boleta de carn i punxes". Dona idea de fragilitat, d'estimació, però també de perillositat, d'incomoditat, de risc.

— Els fills et fan sentir un amor incondicional i un dolor insuportable. Aquesta combinació va ser la gran novetat de tenir un fill, per a mi. Sent pare he estat a dalt de tot, però també a l'infern més absolut. I encara ara és així. Però els fills són un antídot contra el cinisme. En el meu cas, em va crear una necessitat de pensar si hi havia unes idees comunes i compartides per les quals valia la pena lluitar: l'ecologisme, la justícia social...

Hi ha cap relació entre la Granota, la líder de l'extrema dreta, i els granotots de La pell freda, de Sánchez Piñol?

— No. Però la tria d'aquest animal no és casual, com tampoc la dels eriçons. Per a la líder d'extrema dreta volia un animal llefiscós, un amfibi capaç de viure a terra i a l'aigua, que es mou segons li convé. La granota té els ulls molt grossos i una mirada estràbica, que mai mira directament, com si amb els ulls ho volgués abraçar tot. Em va semblar que una granota vestida de negre, a la manera feixista, casava a la perfecció amb el que buscava.

Com viu el procés d'escriptura: com a dèria, neurosi, malaltia, alliberament, angoixat si, com el seu narrador eriçó, "passa mesos sense escriure una línia"?

— Entre l'angoixa i l'alliberament. L'angoixa, sovint, no és tant pel fet de saber què escriure ni com escriure-ho, sinó de no tenir el temps d'escriure-ho.

Però no ho viu també com si fos un temps necessari perquè maduri la idea; no com a temps malbaratat? Encara que no escrigui, en el fons està escrivint.

— També. En tot cas, el que em va donar molta llibertat en aquesta novel·la va ser saber, a partir d'un determinat moment, que no hi hauria humans, sinó només animals. Va suposar un gran espai de seguretat: mamífers, ocells, rèptils, amfibis... No hi surt ni un sol peix. Quan vaig saber tot això, vaig treballar amb una llibertat absoluta.

Però això només és una decisió tècnica i té unes conseqüències tècniques. Perquè, en el fons, parla de temes molt pròxims, molt humans.

— Intentaré explicar-ho millor. Una de les línies argumentals del llibre té a veure amb un cas de corrupció institucional. Aquesta trama hauria estat molt més delicada d'explicar si la novel·la hagués estat protagonitzada per humans i no animals i l'hagués ambientada a Catalunya.

Jo hi veia algun paral·lelisme amb els problemes de Laura Borràs a la Institució de les Lletres Catalanes.

— Pot ser... La trama de corrupció institucional és central i és part del dilema del protagonista. Perquè dubta de fins a quin punt és capaç d'acceptar la corrupció o està disposat a sublevar-s'hi. En aquest moment, que els personatges fossin animals i que l'escenari no fos realista, em va alliberar. Per tant, la decisió és tècnica, però no només. Una altra subtrama és la de la venda de marihuana. Va ser alliberador no centrar-me en Catalunya, un dels llocs on n'hi ha més, de venda il·legal d'aquesta substància. Semblaria que només sé escriure sobre la meva realitat més immediata. He d'intentar extrapolar el nostre petit context. Pensa en la pulsió de l'autoritarisme. S'està donant en molts llocs al mateix temps.

Un dels seus personatges, la musaranya, fa comentaris que es podrien qualificar de masclistes. Com quan insinua que tenir fills és una dèria de les dones a la qual els mascles es veuen arrossegats o forçats. Com a autor s'ha sentit encotillat pel MeToo?

— No. Dins la novel·la hi ha diversos tipus de masculinitat i m'agrada que quedi reflectida sense censures. La musaranya sí que pot ser una influència tòxica per a l'eriçó, però al mateix temps la relació que tenen li dona l'oportunitat de recuperar una amistat. Un dels punts importants en relació amb la meva paternitat ha estat adonar-me que, quan tens un fill, hi ha amics que desapareixen i hi ha amics que tornen.

La musaranya, a més de ser el cap del negoci de venda de marihuana, és també l'editor d'Edicions del Cocodril. I diu, en algun moment, que el món literari és ple "d'enveja i incompetència". Veu el mateix al món literari català?

— Hi veig més enveja que incompetència. Suposo que té a veure amb el fet que hi ha molts autors que no gestionen bé l'èxit dels altres. Això fa que es creïn una sèrie de bombolles d'odi que es podrien solucionar amb una activitat tan quotidiana i transformadora com ara tenir un fill. Això posa el teu ego al seu lloc i fa que tenir enveja perquè algú ha venut 500 llibres més que tu sigui del tot irrisori. L'enveja em sembla un pecat molt propi d'escriptors.

I si la seva història de la família d'eriçons no sacseja el món? I si el món, tot i els esforços dels animals de la novel·la i seus, com a escriptor, no es vol deixar sacsejar ni salvar-se?

— Llavors faré una altra novel·la.