Quan el pare venia a casa de visita, sempre seia al mateix lloc al sofà i un cop instal·lat tafanejava a la nostra pila de les novetats. Jo ja les anava deixant allà més per a ell que per a mi. “Què és això?”, em deia mentre fullejava un llibre i l’olorava. “Ui, no sé si t’agradarà, l’autora sembla que bla, bla, bla” o “Pot estar bé, endu-te’l si vols, però jo encara no l’he llegit, eh”, eren les meves respostes més habituals. Si se l’enduia, l’endemà o l’altre em telefonava i em deia: “Xata, no hi ha qui s’ho llegeixi, això, eh”, o bé, poques vegades, “Està molt bé aquest llibre, ja te’l tornaré!”.

Ara les novetats de la pila ja no passen el filtre del pare lector -demà passat farà un any que no ho fan-, però encara me n’arriben, esclar, i sovint em sorprenc amb un llibre a les mans pensant “Aquest el deixo a sobre de tot, que li podria agradar”. I de seguida me n’adono, del que faig, però no em censuro el gest i deixo l’exemplar al capdamunt de la pila, ben visible.

Llavors, en un altre moment que m’assec jo en aquell racó del sofà, potser em miro el llibre com se’l miraria ell, primer olorant-lo, després llegint-ne la contracoberta i sobretot la biografia de l’autor, per calcular-ne l’edat i saber d’on és, i llavors n’abordo les primeres pàgines, res, només per fer-ne un tastet, i penso què en diria ell, i m’ho dic gairebé imitant-lo, amb aquell seu posat murri de qui se sorprèn que hi pugui haver gent que perdi el temps escrivint segons quines bestieses.

Hi ha un llibre que no puc acabar de llegir perquè el llegia el dia que es va morir el pare. Els que ell tenia començats (sempre més d’un, era impacient i golut amb la lectura) encara són a la seva tauleta de nit amb els punts de llibre allà on toca. Fa un parell de mesos, en un viatge a Milà, em vaig trobar comprant-me l’edició italiana de La concessió del telèfon només perquè era el seu Camilleri preferit, tant que fins i tot l’hi havia llegit en veu alta a la mare, tots dos tapats al llit, amb el gat al mig. I fa mig any, quan es va morir el pare de Montalbano, em vaig imaginar el pare esperant-lo (sí, a les portes del cel, què voleu que us digui) impacient per saludar-lo i felicitar-lo amb aquell seu somriure tímid que va seduir tantes infermeres.

Enyoro el pare lector. La mort ens ho canvia tot, fins i tot la manera de llegir. I confesso que ara fujo dels llibres que aborden el dol, com qui no es posa colònia amb les mans quan s’acaba de fer un tall en un dit perquè pica. Perquè pica.