Un dels problemes que té el català -i totes les llengües amb baixa autoestima-és que els parlants més obsessionats per la puresa acaben considerant “més correcte” el que més s’allunya de l’ús habitual i general. Si “parlem malament”, parlar (i escriure) bé vol dir no fer-ho tal com parlem. La radicalització d’aquesta tendència va fer que les gramàtiques del XIX fossin -en paraules de Fabra-“gramàtiques d’una llengua morta”. I va ser reaccionant-hi que aquell joveníssim gracienc va decidir fer una gramàtica del català viu i real que l’envoltava. Però la tendència medievalitzant i necrofílica no té aturador. I menys si la llengua es minoritza. No l’aturen ni les normes d’ús de l’Acadèmia.

D’un temps ençà em trobo amb articles de to directe i fresc, gens solemne ni pompós, que de cop i volta diuen “el pla s’ha retirat silenciosament i ràpida” o bé “hem de saber on som individualment i col·lectiva”. I es queden tan amples. Defugint la interferència, que els faria escriure “silenciosa i ràpidament” i “individual i col·lectivament”, desenterren una postissa estratègia medieval.¿No s’adonen que, exhumant-la, desconnecten amb el lector i el distreuen del que pretenen comunicar?

Interpel·lats, contestarien: “És com es fa en català”. I no. És com ho fas si, obsessionat pel castellà, hi busques la simetria. Si prescindeixes d’emular-lo, pots posar els dos - ment o pots optar per “de pressa i en silenci”. Hi ha moltes maneres de no semicopiar. I un bon estil sempre prefereix les formes àgils, clares i genuïnes a les pedants, ortopèdiques i desconcertants, tret, esclar, que ironitzi o parodiï.

Alguns diran que “és més correcte”, però la GIEC deixa clar (p. 821) que no és propi de l’ús general sinó del “marcadament formal”. La norma del XXI ja no parla de correcte i incorrecte sinó d’adequat o inadequat. Si el registre és impostat i protocol·lari, si està carregat de punyetes, podem incórrer en la paradoxa de parlar “àgilment i clara”; si vol ser directe i fresc, val més fer-ho de la manera més àgil i clara possible.