MINÚCIES
Llegim Opinió 02/02/2019

El panòptic

i
Jordi Llovet
2 min
El panòptic

A Barcelona hi ha dos espais que signifiquen dues coses completament contradictòries: la presó Model i la Rambla. No és que la Model hagi estat durant decennis l’emblema de la manca de llibertat -en alguns casos legitimada per un mal ús dels drets que atorga un estat democràtic; en d’altres injustificable a causa d’un règim dictatorial-, i que la Rambla sigui l’escenari permanent, abans més que ara, de la llibertat de passejar per una de les avingudes urbanes més permissives del continent.

La raó de la gran diferència entre un espai i l’altre resideix en el fet que la Model, tot i que ja no funciona com a centre penitenciari, té en la seva estructura arquitectònica la icona més insidiosa de la vigilància, el panòptic central, mentre que la Rambla significa tot el contrari, val a dir, l’espai en què tothom, de manera lliure i fluida, contempla i és contemplat alhora sense que es pugui establir cap distinció de sobirania entre qui mira, o veu, i qui és vist, o mira.

Els panòptics dels centres penitenciaris van ser un invent de Jeremy Bentham com a sistema de vigilància total -ostentat amb poder absolut en una presó- sobre aquells que han vist abolit el valor més alt i més digne del gènere humà, és a dir, la llibertat. El funcionari que pujava al panòptic no solament era algú que vigilava el comportament dels presos, sinó algú que es convertia en el símbol de la pitjor estratègia dels règims totalitaris, que consisteix a poder veure-ho tot, però romandre invisible. Vegeu Jeremy Bentham, El panòptic (Ed. 62, 1985) i Panóptico ( Círculo de Bellas Artes, 2011).

Aquesta peculiaritat converteix els panòptics en una xacra de tota societat oberta, plural i democràtica, però els fa també metàfora d’un funcionament del poder, fins i tot a les democràcies contemporànies, cada cop més estès a causa de les policies i les noves tecnologies: el Gran Germà observa cada vegada més tots els nostres moviments, mentre nosaltres, els ciutadans observats, no sabem ni des d’on ens mira, ni qui ens vigila.

Per això aquest article considera, malgrat els nous usos que puguin donar-se a l’antiga presó, que en una ciutat com Barcelona no poden conviure l’emblema del més pèrfid dels controls damunt la societat amb l’emblema de la cordialitat, la bona convivència i l’equilibri de sobiranies entre els passejants lliures.

Els arquitectes que preveuen la transformació d’aquell espai d’empresonament no haurien d’oblidar aquesta qüestió, atès, per més senyals, que el panòptic de la Model és d’una arquitectura irredimible. El millor seria que, un cop enderrocat, el panòptic es convertís en un espai de lliure trobada dels que passegin o facin usos diversos de les noves instal·lacions com a remodelació de l’estructura, menys ominosa, de les galeries que surten radialment de l’estructura central.

stats