“Si un viatger veiés en alguna illa llunyana una gent que té les cases envoltades d’armes carregades i de sentinelles que dia i nit hi caminen fent guàrdia, hauria de pensar que en aquesta illa hi viuen només bandits. ¿No passa el mateix als estats europeus?” És una de les nombroses cites de pensadors diversos, en aquest cas del teòleg alemany Bernhard Lichtenberg, que anota Lev Tolstoi al llibre Contra la guerra i la violència, publicat dins la col·lecció de clàssics de la pau de l’ICIP i Angle Editorial, amb introducció de José Luis Gordillo. D’aquesta cita de Lichtenberg fa més d’un segle. Però podria haver-se escrit ara davant el rearmament amb reixats i soldats de les nostres fronteres perquè ningú més entri a la gran illa -malgrat tot- de benestar europeu. La UE ja no salva vides, sinó que foragita vides i ho fa per la força, amb l’amenaça de la violència. Amb por.
Què diria avui Tolstoi, l’autor de Guerra i pau? Cristià llibertari i pacifista radical, era enemic del patriotisme, del cientifisme, de les institucions eclesials i la religiositat convencional, de les grans ideologies salvadores i de l’estatisme. Només creia en una llei: la de l’amor. I en una màxima moral universal: “No facis als altres el que no vulguis que et facin a tu”. Referent per a Gandhi, la no-violència era el seu mandat absolut. Defensava fermament que no es podia resistir al mal amb el mal. Aquesta era la seva racionalitat, indestriable de la seva ètica i espiritualitat. Gordillo afirma que, malgrat el “fonament místic” del profeta solitari que va ser Tolstoi, “la seva crítica pacifista i antimilitarista ens sembla més actual que totes les apologies de les «guerres justes» fetes per les grans tradicions ideològiques del segle XX curt”, o “segle de les matances”, com el va batejar Eric Hobsbawm.
En aquesta primera antologia en català d’escrits pacifistes de Tolstoi publicada en traducció directa del rus a càrrec d’Arnau Barios, l’autor, com he dit, usa moltes cites. Per exemple aquesta de Frederic II de Prússia: “Si els meus soldats comencessin a pensar, no en quedaria cap a l’exèrcit”. O aquesta de l’antropòleg francès Charles Letourneau: “L’instint salvatge de l’assassinat guerrer té unes arrels ben profundes en el cervell humà, ja que ha estat cultivat amb cura i encoratjat durant milers d’anys. Està bé esperar que una humanitat millor que la nostra sàpiga corregir algun dia aquest vici original; però ¿què pensarà llavors d’aquesta civilització que diem refinada i que ens fa sentir tan orgullosos? Gairebé el mateix que nosaltres pensem de l’antic Mèxic i del seu canibalisme a la vegada devot, guerrer i bestial”. O el que ara pensem, afegeixo jo, de l’esclavisme de la Roma clàssica o del prou recent racisme europeu i americà.
I per acabar, un Tolstoi antinacionalista i antipatriòtic (ell no fa distincions): “Sigueu d’on sigueu, francès, rus, polonès, anglès, irlandès, alemany, txec, heu d’entendre que tots els vostres interessos humans autèntics, siguin els que siguin, rurals, industrials, comercials, artístics o científics, tots aquests interessos, igual que els plaers i les alegries, no contradiuen en res els interessos dels altres pobles i estats, i que esteu units amb la gent d’altres pobles per la cooperació mútua, per l’intercanvi de serveis, per l’alegria d’una comunicació àmplia entre germans, d’un intercanvi no solament de mercaderies, sinó també d’idees i sentiments”.
