Apreciar la diferència és "el gran repte de la coexistència humana". Això, que fa temps que sabem (i no hauríem de deixar de saber mai), ho diu Oriol Pi de Cabanyes al pròleg del llibre de retrats Estels que encara fan llum (Pòrtic), un conjunt de trenta-cinc aproximacions a gent de la cultura. No són pròpiament retrats concebuts com a tals, sinó cròniques circumstancials. Pi de Cabanyes va ser el primer director de la refundada Institució de les Lletres Catalanes (1988-1996), càrrec que li va donar peu a moltes coneixences. Al llibre hi treuen el cap des de Borges i Octavio Paz fins a Pierre Vilar i Marta Harnecker entre els estrangers, al costat de Batllori, Tísner, Espriu, la Capmany, Estellés i molts noms de la cultura catalana o els espanyols Alberti i Pepín Bello.

Sense deixar la idea de la diferència, anoto aquesta frase de Baltasar Porcel: "Una vegada Manuel Ibáñez Escofet em va dir una cosa que m’ha quedat gravada per sempre: un país és com una gran família. I has d’assumir-lo tot, deia, com qui assumeix en la teva pròpia família una tia maniàtica i l’avi sord, el pare gasiu, el cunyat emprenyador o el cosí una mica ruc..." Exacte. Escofet també mereix un capítol al llibre com a "mestre de periodistes". "El periodista necessita tres exigències: vocació literària, curiositat i humilitat". Diria que sovint anem curts de la primera i l’última. També deia: "Un diari és sempre una aventura col·lectiva, una suma d’esforços per tal de generar un pols d’interès constant. Cada dia has de crear alguna cosa nova, i al final la gent s’adona que li interessa". Va formar-se durant els anys republicans a El Matí, pròxim a la UDC de Carrasco i Formiguera, va impulsar la modernització d’El Correo Catalán i va dirigir Tele-Exprés i, als primers anys de la Transició, La Vanguardia. La seva Catalunya era plural, des d’un catalanisme que assumia tot el seu llegat: "Prim i Savalls, Almirall i Torras i Bages, Cambó i Macià".

El llibre de Pi de Cabanyes és un mirall d’aquesta pluralitat. Hi surt, per exemple, un personatge "místic i apocalíptic", l’escultor Lluís M. Saumells, autor del monument franquista tortosí commemoratiu de la Batalla de l’Ebre. Dos anys abans de morir atropellat per una moto li deia a Pi de Cabanyes: "Des de petit he tingut el pressentiment que veuria una cosa extraordinària. I ara ja es pot dir que l’he vista: el Mal s’ha apoderat del món. I l’home desgrana les formes de perversió que abomina: l’homosexualitat, la nuesa, la pedofília..." No sé com l’hauria descrit Ibáñez Escofet.

Més traces de la nostra diversitat. El gran erudit jesuïta Miquel Batllori, que va néixer l'1 d'octubre del 1909 de mare cubana, explica una anècdota reveladora sobre el pare Antoni M. Claret, que quan feia de missioner a l’illa caribenya deia als nens que a l’home blanc l’havia creat Déu i a l’home negre el dimoni. I als "mulatos"?, li va preguntar un marrec. "Els catalans!" Déu-n'hi-do. A aquest la pluralitat no li feia gràcia.

Pi de Cabanyes ens recorda que Joan Perucho estava "malalt de memòria"; que Brossa era un poeta que no pensava en paraules ni tan sols en conceptes, sinó en imatges; que el fotògraf Francesc Català-Roca "era un home que, com Miró, a penes enraonava"; que Espriu creia que "hi ha molta més gent idiota que perversa"; que Guinovart veia Miró "com un pou que s’acaba en ell mateix, tot ho treu d’ell", mentre que Picasso "tot ho treu de fora" i Dalí "és el cap de Creus" on no saps si comencen o acaben els Pirineus, i que l’abat de Montserrat Cassià Just deia que "avui tenim més que mai una Catalunya pluralista" i que "val molt més arriscar-se que morir d’inanició, que és el que pot passar humanament a l’Església si no ens adonem dels problemes reals i formem un gueto tancat". D'això fa mig segle.

El perill del gueto sempre hi és. I per foragitar-lo cal, en efecte, curiositat i humilitat. I, si pot ser, una mica de literatura.