“Txékhov s’equivocava quan pensava que si hagués tingut més temps hauria escrit més plenament: hauria descrit la pluja, i la llevadora, i el metge prenent el te. La veritat és que en una història només s’hi pot posar una certa quantitat de coses; sempre se n’ha de sacrificar alguna. S’han de deixar fora coses que sabem i que hi voldríem posar. Per què? No en tinc la més remota idea, però és així. Sempre és una mena de cursa per ficar-hi tot el que es pugui abans que desaparegui ”.

Són paraules de Katherine Mansfield (1888-1923) escrites el 17 de gener del 1922. Hi he tornat, a aquests Diaris, publicats per L’Avenç el 2018 amb traducció de Marta Pera Cucurell, després d’haver-me abocat a un altre llibre sucós acabat de sortir del forn: La vida de la vida, publicat per Angle, que aplega fragments dels diaris i algunes cartes de la Mansfield, amb edició i introducció de Marina Porras i amb traducció i epíleg també de Marta Pera.

“Si les cartes ens ensenyen les màscares públiques de Mansfield, els diaris ens ensenyen la col·lecció privada”, escriu Porras. I més endavant: “La por de presentar-se sense màscares va fer de Mansfield una dona inescrutable. Tots els qui la coneixien la descriuen com una criatura inabastable, lleugerament allunyada de tot, amb un posat de felí desconfiat i vigilant”. Viginia Woolf admetia que era l’única persona de qui havia estat gelosa: “Tan vulgar que em va semblar de primer cop d’ull, i després tan intel·ligent i inescrutable” (aquesta citació la trec de La plaga blanca, un llibre deliciós signat per Ada Klein Fortuny, publicat per L’Altra Editorial i protagonitzat per sis escriptors lligats pel fil invisible de la tuberculosi: Paul Éluard, Joan Salvat-Papasseit, Franz Kafka, Anton Txékhov, George Orwell i Katherine Mansfield). En qualsevol cas, l’admiració era mútua. “Es pren el tema de l’escriptura seriosament, amb honestedat i il·lusió –diu la Mansfield de la Woolf el 1918–. No es pot demanar més”. I el 1919 s’hi adreça per carta: “Virginia, he llegit el teu article sobre novel·les modernes. Escrius punyeterament bé, diabòlicament bé”.

El gener del 2016, Mansfield s’havia preguntat: “A veure, de debò, què és el que vull escriure? Em demano: ¿soc menys escriptora del que era? ¿És menys urgent, la necessitat d’escriure? ¿Encara em sembla tan natural buscar aquesta forma d’expressió?”. Ai, els dubtes recurrents sobre la vocació. El 30 de maig del mateix any, afirma: “En tinc prou d’estar viva i ser «escriptora»”.

“La veritat és que no m’atreveixo a dir la veritat”

Mansfield escrivia o bé des de l’alegria, quan se sentia enamorada i en pau, o bé –més sovint– des d’un “sentiment extremament profund de desesper, de saber que tot està condemnat al desastre”.

El 19 de maig del 1919, formula un desig: “De fet, només demano temps per escriure tot això –temps per escriure els meus llibres. Després no em farà res morir-me. Visc per escriure”. Fa ràbia constatar que els déus no li van concedir ni quatre anys més de vida.

L’octubre del 1920, Katherine Mansfield deia que havia abandonat del tot l’escriptura del dietari: “No m’atreveixo a mantenir un diari. Hauria d’esforçar-me sempre per dir la veritat. La veritat és que no m’atreveixo a dir la veritat. Sento que no l’he de dir”. Ella prou que sabia que la veritat és l’única cosa que val la pena. I que la veritat s’ha de perseguir fins al fons del fons, abaixant la guàrdia, donant-ho tot. O hi ha el perill de servir te amb una tetera buida. “Ahir a la nit, posant els llibres més fluixos a la paret, vaig trobar un exemplar de Howard’s End i hi vaig donar un cop d’ull –explica–. Però no és prou bo. E.M. Forster no va mai més enllà d’escalfar la tetera. Hi té la mà trencada, en això. Toqueu la tetera. Oi que està deliciosament calenta? Sí, però no hi ha te”.