BarcelonaLa setmana passada va haver-hi un debat intens arran de la publicació de la primera novel·la de l'Andrea Genovart, Consum preferent, guardonada amb el premi Anagrama, pel fet que l'autora introdueix i naturalitza el castellà en un text català. En la meva opinió de castellanoparlant d'origen que va aprendre a parlar el català a l'escola, no hi ha res que em produeixi més satisfacció que escarrassar-me per treballar bé la llengua en què escric, sense haver de recórrer a la crossa de la meva llengua materna (això fa que els diccionaris que tinc a la barra de favorits de l'ordinador sovint treguin fum). Escric en català i, en el meu cas, escollir la meva segona llengua com a llengua de creació va ser una decisió política: és un idioma objectivament amenaçat i no vull que la llengua dels meus fills acabi engolida per la meva llengua materna. Crec que encarar el debat com si només estiguéssim parlant de llibertat creativa, com es fa en un article publicat al Babelia, on s'arriba a titllar de "feixistes del llenguatge" a qui expressa la preocupació per naturalitzar "un bilingüisme desacomplexat" i obviar la part política d'aquest debat (entesa com el complex encaix de Catalunya dins d'Espanya i també la complexa relació que té l'estat espanyol amb les seves llengües cooficials), és parcialitzar-lo i, per tant, empobrir-lo.

Un altre autor que trenca les normes que ens ensenyen gravades en pedra a les escoles d'escriptura és l'especialista en literatura mística medieval femenina i escriptor Pablo Acosta, però no perquè escrigui en catanyol (escriu uns dels castellans més sensacionals que he llegit). El seu primer llibre (de fet, no és un llibre, sinó una casa, un palau de la memòria), La casa de mi padre, publicat per H&O Editores, està farcit de descripcions de somnis. Recordo bé la màxima d'un dels professors de narrativa: "Els vostres somnis només us interessen a vosaltres, als lectors ens avorreixen". I, en la majoria dels casos, és ben bé així. Però no passa així en aquest llibre que no és un llibre, sinó una casa, del Pablo Acosta. Els somnis del Pablo, els que ell recorda i selecciona per mostrar-nos, estan plens de significat, són bells i esgarrifosos a parts iguals, i són tan necessaris per al text com la seva estructura, la seva no-trama o l'absència de personatges.

Com que Sant Jordi ha de ser tot l'any, després de la ressaca és l'hora de més recomanacions. La casa de mi padre és un dels millors llibres que no són llibres que he llegit en molt de temps. És una casa, un palau de la memòria, un no-lloc. I és pur geni creatiu.

Vaig tenir la sort de conèixer el Pablo diumenge mentre baixaven rius de gent per la Rambla i ens miraven com si fóssim Floquets de Neu. Espero amb delit el seu proper llibre, sigui llibre o el que ell vulgui que sigui, i poder-li demanar que me'l dediqui, aquest cop com una autèntica fan de pòster.