BarcelonaAl lector que comenci a llegir aquesta novel·la li semblarà que algú acaba d’engegar un motoret de reg per aspersió que no para mai, amb aquella cadència de l’aigua que rega i rega i a poc a poc va xopant la gespa que tant ho necessitava. Les paraules i els pensaments s’acumulen al cervell i baixen amb urgència cap a la boca de l’Alba, una narradora que voreja la trentena i malviu a la Barcelona postpandèmica, una ciutat que, com ella, no sap ni qui és. Les idees li brollen sense parar, amb la mateixa cadència que el motor de reg, amb intenció, ritme, humor i mala bava, i configuren el més important que ha de tenir una opera prima: una veu. La guanyadora del darrer Premi Llibres Anagrama la té i sap mantenir-la al llarg de tota la novel·la. Una història que, en realitat, té poca trama, perquè Andrea Genovart es presenta com el tipus d’escriptora que, a més de tenir moltes coses a dir, dona importància a l’eina amb la qual les vol dir. Treballa el llenguatge, n’estira les costures per veure què passa i pitja l’accelerador de les seves capacitats d’observació i reflexió per oferir-nos un paisatge borrós pel que té d’incertesa i d’angoixa, però nitidíssim pel que té de precisió literària. Consum preferent pot arribar a ser un dels retrats que quedin de la generació mil·lennial.

Sí, és fàcil penjar-li l’etiqueta de “generacional” a aquest llibre. Però la gràcia és que la primera intenció de l’autora no era aquesta. La seva estratègia és permetre que el lector s’infiltri dins del cervell de la protagonista i l’acompanyi a treballar a l’agència de comunicació on dissenya, al CAP, al World Press Photo del CCCB, al paki de sota casa, a festes en pisos amb bascos simpàtics, a taules de marbre fredes amb exnòvios encara més freds, al telèfon amb l’ex millor amiga que conspira a la seva esquena... a tots els llocs laborals i sentimentals típics dels anys grisos que són els dels inicis de l’activitat laboral, quan uns éssers humans molt allunyats de la maduresa emocional s’han de comportar com a adults perquè el sistema econòmic i social en el qual estan atrapats els ho exigeix. Més Mark Fisher que Byung-Chul Han, per entendre’ns: desenganya’t, el capitalisme ja ocupa sense fissures l’horitzó de tot el que es pot pensar, i aquesta melangia que sents és la que provoquen els fantasmes d’un futur que ja no arribarà. I mentrestant, no deixis d’autoexplotar-te per sobreviure a la ciutat de merda on només trobaràs feines de merda mentre somies que podràs acumular els diners que necessites per parar la màquina i dedicar-te a allò que realment vols fer, ja sigui la jardineria (amb reg per aspersió) o l’Art en Majúscules. Consum preferent baixa tota aquesta teoria a la vida quotidiana de tants barcelonins joves, sense banalitzar-la.

Hi ha un però, que és l’opció lingüística de l’autora, que no pot provenir d’una manca de recursos, perquè en demostra molts. Tot d’expressions i girs lingüístics en castellà salpebren el monòleg interior que conforma la novel·la. Òbviament, és una tria creativa, i aquesta manera de parlar és la d’un personatge de ficció que viu en una Barcelona on el català ja està totalment interferit pel castellà. L’efecte que provoca suscita preguntes: ¿és responsabilitat d’una novel·lista compensar tot el que pateix la llengua minoritzada en la qual escriu? Ja és escàs el marge de maniobra que li deixa el capitalisme per escriure alguna cosa antisistema que no sigui fagocitada a l’instant pel sistema; a més, ¿s’ha de carregar de responsabilitat política? ¿No havíem dit que tot el que és personal és polític? Sigui com sigui, Andrea Genovart té futur i molt de crèdit.