El títol d’aquest tast l’he tret de la Bíblia (Lv 17,16) i vull utilitzar-lo per explorar una tendència encara incipient: introduir sense la preposició a pronoms reflexius forts en funció d’objecte directe (OD). En serien exemples: “Fan un viatge per trobar-se ells mateixos”, “Acusa el Govern d’enganyar-se ell mateix”, “No saben escoltar-se ells mateixos” o “Com et veus tu mateix d’aquí 10 anys?” El fet que aquests pronoms tinguin la mateixa forma per al subjecte i per a l’OD (a diferència de jo /mi ) pot servir per defensar que en algun cas fan de subjecte. Tornant a l’exemple del títol, algú pot dir “Em rento jo mateix, no cal que em renti ningú” i, per tant, també “Es renta ell mateix, no cal que el renti ningú”.

Tanmateix, en la majoria de casos jo diria que la a és necessària i que és per ultracorrecció (per l’hàbit de reprimir-la davant els OD personals) que n’acabem prescindint contra el que prescriu la normativa. En l’exemple bíblic diria que cal la a perquè no estem dient que no se sap rentar sol i necessita que el renti algú, sinó simplement que no es renta. Que “ell mateix” és OD també ho abona el paral·lelisme amb “els seus vestits”. I ho rebla la versió castellana: “Si no lava su ropa ni se lava a sí mismo...” Observem que en català tant podem dir “a ell mateix” com “a si mateix”. Però cal remarcar que si és una forma culta i, per tant, poc adequada a registres informals.

Una manera de saber si és OD (i, per tant, cal la a) és canviar-ho a primera persona del singular. Si no diríem “Viatjo per trobar-me jo mateix” o “Soc incapaç d’escoltar-me jo mateix”, cal que hi posem la a. Aquesta a no és opcional sinó obligatòria, com ho és sempre davant un pronom fort que duplica un pronom feble. Igual com a “Em miren a mi” i “El miren a ell”, a mi i a ell dupliquen em i el, a “Em vull trobar a mi mateix” i “Es volen trobar a ells mateixos”, a mi mateix i a ells mateixos dupliquen em i es.