La llum ha marcat l’obra de l'artista Eugènia Balcells des que de jove, a causa d’un greu accident, va quedar mesos postrada al llit amb la mirada clavada al sostre: no podia ni llegir. Fins que un metge li va proporcionar unes ulleres amb prismes especials. Va ser com tornar a néixer, com tornar a veure la llum. La llum! L'ARA d'aquest diumenge serà especial: concebut estèticament per Eugènia Balcells. M'ha semblat que res millor que donar-li la benvinguda comentant el llibre La veritat sobre la llum (Club Editor), de la islandesa Auður Ava Ólafsdóttir.

La protagonista d'aquesta novel·la traduïda al català per Macià Riutort és una llevadora que treballa a l’hospital de Reykjavík i que pertany a una nissaga de llevadores: la besàvia ja ho era. Els pares de la llevadora d’Ólafsdóttir, la Dýja, tenen una funerària. Ella ajuda les persones a néixer i ells els donen un bon morir. De la llum a la foscor. La germana és meteoròloga: també es mou, doncs, en una lluita entre la llum i la foscor.

Un dia la Dýja trava una estranya amistat amb un electricista, una altra persona del ram de la llum. Un altre dia ha d’acompanyar uns turistes a veure una aurora boreal... Hi ha un moment que la Dýja decideix estudiar teologia. Està clar que no és una noia convencional. Fins que acaba captivada per donar a llum, pels parts. El seu referent i la persona que la introdueix en l’ofici és la tia àvia Fífa, entregada en cos i ànima a la professió, i que li ha llegat tot de reflexions escrites. A partir del diàleg amb ella, amb els seus papers i els records que en conserva, es va construint aquesta bella història, colpidora de tan senzilla.

En el naixement no hi ha lloc per al bé i per al mal, només per a la bellesa, que podem identificar amb la llum. Després tot es complica. Per això la tia àvia més que creure en l’ésser humà, creu en l’ésser humà que conserva l’ànima d’infant. Segur que en coneixeu algun o alguna, de persona així: són alhora indomables i meravelloses perquè no accepten la realitat. Tampoc s’hi arriben a barallar, senzillament l’esquiven o la ignoren. A vegades és com si flotessin en l’aire, com si el seu món fos diferent.

La Dýja és una mica d’aquesta mena, li ve de sèrie. Viu sola al pis que havia pertangut a la Fífa, del qual no ha modificat res tot i que ja han passat quatre anys des de la seva mort. No té temps de fer canvis. Viu per la feina. Per la llum, pels nadons i per les mares parteres.

"Les plantes no fan com els humans, elles es giren cap a la llum", li deia la Fífa, que amb el temps havia esdevingut més afí als animals i la natura vegetal que als humans. Els humans la decebien quasi sempre, incapaços de cercar la bellesa. Malgrat que la llum aparegui en tres-cents versets de la Bíblia i la foscor només en una seixantena, la tia àvia, nonagenària, pensava que el procés de fer-se adult per a la majoria a la pràctica és un camí cap a la foscor. La foscor en la vida, no la foscor de la mort. El sentit de la vida és buscar sentit a la vida, i la majoria no el trobem.

Hi ha un moment en què la tia dona consells als nadons, una llista de vint-i-nou coses que els esperen en la vida. Com ara: "Compartiràs el món amb els altres animals que poblen la terra, els ocells del cel i els peixos del mar, els arbres i les muntanyes". "Coneixeràs l’estrany desig d’acumular objectes i posseir coses que no necessitaràs per a res". "Desconfiaràs del teu veí i tindràs por que et vulguin mal". "Sofriràs rebuigs i penes d’amor i el pit et cremarà com una bola de foc i sentiràs un nus a la gola"... A tots els infants que va ajudar a néixer els va fer un vestidet de llana. Per protegir-los, perquè un nadó humà és tan fràgil com l’ala d’una mosca.

Quan la humanitat s’hagi extingit, engolida per un insondable forat negre, quedarà la llum. Però ningú no sap què és exactament la llum. La podem mesurar, però no la podem entendre. Aquesta és la veritat sobre la llum. Aquesta és també la veritat sobre la vida.