Aquesta nit caminarem junts fins a trobar el setè estel

Un dia, el pare de Roger Mas li va deixar anar: “Agoita, si tu vols alguna cosa a la vida, posa els collons sobre la taula. Persegueix-la. Si a mi no em sembla bé, et posaré bastons a les rodes, però si no desisteixes i veig que allò és el que realment vols, et faré costat”. Diu el cantautor que aquelles paraules el van eixorivir fort: “I aquí em teniu, vint anys després, escrivint aquest llibre, amb nou discos sota el braç i cantant per a una gent fantàstica que em ve a veure als concerts”. Del seu pare, en Roger també n’ha heretat “la passió per la benzina i per esquiar, que són dues trepidants maneres de cavalcar el paisatge”.

El pare de Lluís Gavaldà és el seu heroi. “No l’hi he dit mai, però em sembla que quan m’obre la porta de casa seva i l’abraço ho nota una mica. Sempre he intentat assemblar-m’hi, he copiat tot el que he pogut de la seva manera de ser, el seu sentit de l’humor, la seva sornegueria fina, la seva curiositat insaciable, la passió per la literatura, el cinema, la música i la fascinació que sempre li ha provocat l’art en general i la bellesa en particular”. També n’ha copiat les manies: “No suporto els musicals, m’agrada menjar-me la fruita dret a l’aigüera i penso que Elvis Presley està sobrevalorat”. Tot això ve a tomb perquè en Lluís ha cultivat a consciència la fòbia antimonàrquica paterna, i ara tocava introduir la cançó Jo vull ser rei.

Trobo un regal que coincideixin a les llibreries aquests dos volums: Lletres, de Lluís Gavaldà (Bridge), i El dolor de la bellesa, de Roger Mas (Empúries). Em provoquen una emoció similar a la que vaig tenir fa dos anys amb La forma d’un sentit, de David Carabén (Empúries): aquell també me’l vaig empassar amb la fal·lera de quan escolto un disc nou delerosa de fer-me’l meu. (Deixeu-me dir que la Magrana publicarà a principis de maig Tot el que he cantat, que aplegarà les lletres completes de Raimon i que coincidirà amb els dotze recitals de comiat del cantant al Palau de la Música.)

Gran poeta entre músics i gran músic entre poetes

Lluís Gavaldà ens adverteix d’entrada que “explicar el significat d’una cançó és la manera més fàcil d’espatllar-ne tota la màgia, és esquarterar-la sense anestèsia”. Tant ell com Roger Mas opten per obrir-nos la porta dels universos respectius sense desfer la màgia d’unes cançons que ja són tan seves com nostres. El resultat: dos llibres a mig camí entre el cançoner i el dietari, personals i transparents, que s’acosten prou -crec- al que han pretès ser.

Què és un cantautor? Respon Roger Mas: “Gran poeta entre músics i gran músic entre poetes. És a dir, servidor”. Jaume Sisa matisa en el pròleg que “el Roger no és un maleït cantautor, sinó un cantautor posseït”. I de què parlem quan parlem de cançó? “No sé si hi ha una manera més senzilla i directa d’intentar explicar i compartir lo inefable”, escriu el de Solsona [i que bé, afegeixo jo, que els editors li hagin mantingut el lo neutre].

Veig que heu repintat portes i finestres de blau cel

El cantant i compositor d’Els Pets confessa que li agrada més escriure que cantar. Podria sobreviure sense fer cançons, però se li faria una muntanya no poder escoltar-ne. “Encara em mou una curiositat gairebé infantil per descobrir una tornada o una lletra que m’enamori, que m’enganxi com un caramel de cafè amb llet”. Això em fa pensar en aquella melodia que va parir en un autobús, sortint d’un assaig. Li feia por oblidar-la abans d’arribar a casa i va anar fent revolts per Tarragona per esquivar possibles coneguts. S’ho hauria pogut estalviar: la cançó s’enganxava més que un xiclet. Es deia Bon dia.