No a tothom li agrada la naturalesa, que ara s’ha posat de moda altra vegada amb la mateixa intensitat -però menys poesia de qualitat- que a les millors dècades romàntiques, fa exactament dos-cents anys. A Paul Valéry, per exemple, la natura li causava un horror només comprensible en una persona que, com Carles Riba, tan sols es dedicava a la literatura d’idees. “La naturalesa -deia sovint-és molt bonica, però sempre acabes que et pica a un lloc o altre”. Auden, un altre dels grans de la poesia del segle XX, va fer una vegada un viatge en tren per contrades de Suïssa, i els seus amfitrions van fer-li notar la gran sublimitat de les muntanyes alpines i tot el paisatge. Però ell va dir: “Amb cinc minuts n’hi ha prou. Val més que conversem”. I és un fet que a casa seva, a Nova York, vivia permanentment amb les finestres i els porticons tancats de bat a bat, perquè li molestava la llum natural.
Un compositor francès de poca anomenada, Esprit Auber, detestava el sol. Quan rebia amics a casa seva, a dinar o a sopar, ja fos al pic de l’estiu, també els rebia, com Auden, amb balcons, finestres i cortinatges tancats: la gent s’hi ofegava sota les flames dels llums de gas. Quant a la campagne, Auber no hi posava mai els peus. Deia: “Per fer-me una idea de les belleses de la natura, al mes de juny faig canviar els endomassats de les parets i poso fundes molt florides de cretona a les butaques”. Alfred de Vigny, tot i ser un dels grans poetes romàntics francesos, considerava la naturalesa una mena de decorat que durava massa estona i massa anys, damunt del qual l’home havia estat posat -com al Gènesi-, de manera passatgera, com un titella. Per contra, l’emperadriu austríaca dita Sissi, que era molt cursi, estimava la natura: “Hem d’estirar-nos sobre el cor de la terra i sentir-ne els batecs”. Hi va agafar més d’un refredat.
A casa nostra, Martí de Riquer tampoc no suportava el camp. Un dels seus fills -així m’ho van explicar- va comprar una propietat a Sant Feliu de Codines, amb vistes magnífiques, i un bon dia va convocar-hi pares i germans per a la inauguració. Riquer va anar-hi, a contracor i rondinant. Un cop hi va ser, no se sap si perquè tenia la pressió alta o perquè verament no suportava abandonar la ciutat, va trobar-se malament i van haver de cridar una ambulància que el fes tornar de seguida a Barcelona. Un dia que li van fer una entrevista va exclamar: “Odio el camp!” La seva dona, que era al seu costat, li va dir al periodista: “No posi això. Posi: no m’agrada gaire el camp”. Però el cert era, com havia quedat demostrat, que la naturalesa el posava malalt. Tot són gustos.
