AIXÒ NO CAL DIR-HO

Els misteris de Jake Raynal

Els misteris de Jake Raynal Zoom

Quan una cosa es converteix en cultura, malament. Resulta, però, que gràcies a aquesta forma de salvar-se (la conversió en cultura literària), Les mystères de Paris, d’Eugène Sue, em van venir al cap llegint un àlbum (una bande dessinée per dir-ho en escola d’idiomes Brighton) publicat el 2015 pel dibuixant Jake Raynal, i titulat Les nouveaux mystères. Abans havia sortit per entregues (com tot clàssic i com qualsevol fulletó) a la revista Fluide Glacial, i el mateix va passar amb un altre àlbum d’aquest autor, que es diu Combustion spontanée, del 1998. Aquests dos llibres de Raynal avancen agafats de la mà com Hansel i Gretel pel cor del bosc. Les pàgines de totes dues obres ens parlen de mites, mons, crims i complots extraordinaris. Uns d’inversemblants, com el del noi sobre qui plou tota l’estona, i d’altres d’avalats per l’imaginari popular, com ara el segrest de bestiar pels ovnis, la mateixa combustió espontània que dona un dels títols o la síndrome d’Estocolm (tan fascinant per als psicòlegs com per als fans de la Patty Hearst i l’Exèrcit Simbiòtic d’Alliberament, encara que aquí és un altre cas el que es tracta).

El que va fer Jake Raynal juntament amb Jacques Tardi, amb poc més de vint anys de diferència (els que van de mitjans dels anys 70 a finals dels 90 del segle passat), va ser actualitzar els misteris en la bande dessinée. D’ençà de la Revolució Francesa, els francesos no han aixecat el cap (perdó per l’acudit) i només volen que passin els anys per poder recordar glamurosament el passat. Això ho veiem a Les aventures extraordinàries d’Adèle Blanc-Sec, de Tardi. Potser aquesta és la sèrie més gran de misteris de París publicats pel còmic francès. Però aquest París sobrevolat per un pterodàctil que ha fugit del sempre sinistre Jardin des Plantes, els científics bojos que hi apareixen, les estatuetes assíries de dimonis que prenen vida al Louvre... Tot aquest deliciós univers, en un París fulletonesc, era l’adeu d’un món que ja se n’havia anat. És a dir, manierisme. El que ens va portar Raynal és la tornada al classicisme. Un món més recte, dur, concís, breu, però aquest cop fragmentat i fins i tot trinxat, i sense cap història per explicar. No perquè ja no passi res, sinó perquè ja no creiem en les paraules.