BarcelonaUna de les primeres coses que vaig aprendre a fer quan era una adolescent i, per fi, els meus pares em van posar un ordinador gruixut sobre l’escriptori de l’habitació, va ser buscar quin conjunt de tres tecles havia de clicar per tal que se’m tanquessin de cop els programes que estava utilitzant. Així, quan sentia els passos de la mare atansant-se a la meva porta, amb un moviment ràpid de canell podia fer desaparèixer ràpidament aquell blog que tenia quan no se’m deixava tenir blogs, o aquella aplicació de missatges per on xatejava quan no se’m deixava xatejar.
Les habitacions sempre han sigut un espai per al misteri. Un espai per a la llibertat, per a la intimitat, per al jo. Per això, esclar, Virginia Woolf creia que les dones necessitàvem tenir una cambra pròpia per poder ser escriptores. L’habitació no era només un entorn material, sinó també un espai de desenvolupament mental. I si de segur que les estances juvenils sempre han estat tocades per un cert protocol extern (fes-te el llit, plega la roba, endreça la taula, a partir de les deu vull el llum apagat!), probablement mai havien sigut tan permeables a les influències del món exterior com ho són ara.
Vaig pensar molt en això quan mirava la sèrie Adolescència. En el quart capítol, els pares del nen protagonista seuen al seu llit de matrimoni i es pregunten (des del recolliment de l’habitació pròpia, esclar: on si no?) què haurien pogut fer per educar millor el seu fill, és a dir, per protegir-lo millor. La mare narra una situació que ens trenca el cor i ens posa en alerta, principalment perquè sabem que és habitual en moltes cases: “[El Jamie] Es tancava a l’habitació. Arribava a casa, donava un cop de porta i pujava a l’ordinador directament. Tenia el llum encès fins tard, i jo trucava a la porta i li deia: «Jamie, vinga fill, demà tens classe». Aleshores el llum s’apagava, però ell mai deia res”.
L’escena no només passa dins de la cambra dels pares, sinó que situa la cambra del fill al centre del problema. Gabriel Ventura també toca aquest tema a l’assaig El millor dels mons impossibles: un viatge al multivers del 'reality shifting' (Anagrama). Mentre explica què és això del reality shifting, una tècnica per traslladar-se a mons paral·lels, l’autor propugna que vivim en una “tecnocràcia de la simulació”. Diu: “A l’era moderna, tot procés d’aprenentatge implicava sortir a fora i enfrontar-se a les adversitats del món. Ara és el món, el que ve a nosaltres, amb furor algorítmic i en la intimitat de l’habitació”.
Replegar-se en els caus imaginaris
Per als pares, les habitacions són llocs complexos; suposo que molt més que abans, però això seria millor preguntar-ho als avis. Adolescència és l’expressió cultural del pitjor dels casos possibles que pot passar en els nostres temps, i tristament, com aquest en coneixem molts altres, més aviat relacionats amb les autolesions i els trastorns alimentaris. Però que els adolescents es tanquin a l’habitació i se submergeixin en les seves dèries no és res nou, totes les generacions ho han fet. I de fet, també podríem dir que tampoc és nou que els adolescents es tanquin a l’habitació amb un dispositiu tecnològic –jo ho feia i ja tinc trenta anys.
Del llibre del Ventura m’agrada el moment en què l’assagista deixa entrar un feix de llum entre la por, diria que fins i tot el pànic, que genera aquest tema. Diu: “Sembla que els shifters han renunciat a qualsevol forma d’acció política i s’han replegat en els seus caus imaginaris. A primera vista, el sentit comú ens convida a llegir aquesta renúncia mundana com un fracàs col·lectiu […]. Ara bé, no hauríem de deixar que aquesta primera lectura pessimista, d’innegable valor polític, ens fes caure en postures condescendents”.
Gabriel Ventura creu que rere les promeses d’evasió hi podem intuir un afany de rebel·lió, “una voluntat irrefrenable de transformar la societat en un lloc millor, encara que sembli impossible […] en aquestes noves subcultures d’internet també hi hem de veure inesperades formes d’organització col·lectiva”. I rebla: “Potser és una idea esfereïdora, gairebé abismal, però no seria cap sorpresa que, al cap i a la fi, la llibertat estigués feta de la mateixa matèria espectral que ens empresona”. Tant de bo tingui raó.
