Fa uns dies, vaig passar per la llibreria La Impossible de Barcelona per felicitar l'Olga Federico i la Mireia Perelló: feien deu anys! Ens coneixem des que van obrir, perquè llavors els vam fer un reportatge al programa on jo treballava, el Via llibre. De fet, feia pocs mesos que m'hi havia incorporat, així que vaig pensar que jo també celebro deu anys al món dels llibres.

No tenia previst dedicar-m'hi: entre altres coses, perquè em semblava que no en sabia prou. Quan em van agafar per al Via Llibre vaig pensar que s'equivocaven. Només era capaç de veure tot el que no havia llegit, tenia la sensació de no saber res. Per sort, una amiga em va dir: "I si en lloc de pensar en tot el que no has llegit penses en el que sí que has llegit?" No estava mal vist, i si tinc alguna cosa clara després de tants anys és que és impossible haver-ho llegit tot. Això m'ha atabalat moltes vegades, però he après a agafar-m'ho d'una altra manera. (Tot i que la por de ser en directe i haver de comentar la mort d'un autor de referència que encara no he llegit em persegueix!) Abans de dedicar-m'hi vaig ser espectadora fidel dels programes de llibres de TV3 i Betevé, i els que més m'agradaven eren els que em feien sentir inclosa. No m'agrada l'elitisme literari, i procuro no practicar-lo: no em sembla una bona invitació a la lectura.

Quan em vaig obrir el perfil, a la meva biografia de X hi vaig escriure "Llegeixo i faig entrevistes. Tinc la millor feina del món". Aquesta sensació encara m'acompanya molt, però també he estat temptada de canviar la descripció moltes vegades. Aquesta feina fabulosa ha de conviure amb la precarització del sector: en aquests deu anys he tingut la sensació que els meus companys i jo ens hem anat encongint, perquè cada vegada hi ha menys espai per als llibres als mitjans convencionals (sort en tenim dels pòdcasts, beneïts siguin!). Al principi deia, fent broma, que parlaria més de pressa per poder dir més coses en el temps que ens donen: comença a no ser una broma. Una llàstima, perquè a mi em sembla que necessitem la literatura més que mai.

Ara entenc molt millor els periodistes que, quan vaig començar, em deien: "Ah, però et llegeixes els llibres?" Jo responia, escandalitzada, que sí, esclar! Sabent el que es cobra i la manera com fan treballar, ja no m'escandalitzo. Jo soc una privilegiada, en tant que faig un programa per a TV3 (15 capítols anuals, tampoc ens flipem), però cada any pateixo per la seva continuïtat. Ser autònoma de la cultura no és fàcil. Hi ha gent que es pensa que t'estimes tant la teva feina que treballaràs les hores que faci falta encara que no te les paguin. Has de presentar vint-i-quatre papers i fer el pont per cobrar algunes factures, i aprens de pressa que conciliar rima amb "ha-ha-ha". M'agradaria que això canviés, igual que m'agradaria que les que venen darrere meu ja no tinguin la sensació que la seva feina compta menys pel fet de ser dones.

Al costat de tot això, però, em sé afortunada i estic molt agraïda de poder dedicar-me a aquesta feina. Per això volia escriure aquest article (no tornaré a parlar de mi d'aquesta manera fins d'aquí deu anys, ho prometo!). Soc feliç treballant al sector: he estat en equips fantàstics, llegeixo molt, aprenc coses cada dia, conec gent molt interessant i hi he fet molt bons amics. Gràcies a tothom que ho fa possible, també als que seguiu d'alguna manera el que faig: no sabeu que importants sou. Ben mirat, potser sí que tinc la millor feina del món.