29/06/2022

De Mark Twain a Ry Cooder i Taj Mahal

2 min
Taj Mahal i Ry Cooder

BarcelonaEl millor que es pot fer a la vida és tocar l'harmònica. Això ho saben els rodamons des del temps de la Gran Depressió. Una harmònica és el bitllet de tren de qui no pagarà mai per anar en ferrocarril. Els antics bluesmen imitaven amb l'harmònica el soroll de les màquines i el ritme de la velocitat. Es tractava d'un instrument realista, que copiava de la vida a la manera stendhaliana. El blues és literàriament un estil figuratiu, relata biografies, fets, històries... El piano, per la seva banda, tira més cap a l'abstracció. També és cert que l'harmònica està lligada a la boca, es toca com si es parlés, i que el piano és l'instrument dels artistes, dels qui s'expressen amb les mans.

En l'èpica d'aquells bluesmen itinerants, la qual surt en llibres com les memòries de Woody Guthrie (Rumbo a la gloria, Global Rhythm, 2014), l'únic lloc d'un desplaçat per la fam, o per la sequera, o per l'atur, o d'un rodamon, es trobava a les seves sabates, i ningú d'aquests no posseïa més que allò que pogués portar a la butxaca. De vegades, hi havia una harmònica. D'això tracta el darrer disc que han fet Taj Mahal i Ry Cooder (Get on board. The songs of Sonny Terry & Brownie McGhee, Nonesuch Records, 2022). D'aquelles cançons que interpretaven Terry (amb l'harmònica) i McGhee (amb la guitarra), i que parlaven dels temps difícils. Han tornat els temps difícils, però la manera de tocar s'ha perdut. Aquest tipus de folk i blues es feia des de l'adversitat. Steinbeck va novel·lar-la colpidorament a El raïm de la ira (Edicions 62, 1993). I a Tortilla Flat (Cruïlla, 1997), va contar amb irònica complicitat la malastrugança dels rodamons i dels mandres professionals; feia la impressió que presenciàvem la vida adulta de Tom Sawyer i de Huckleberry Finn. Molts d'aquests, herois i dissortats, són els protagonistes de les cançons de Terry & McGhee.

Els viatgers del Midnight Special, que a la nit il·luminava les cel·les al seu pas davant la presó, o John Henry, el treballador afroamericà de les vies de ferrocarril que va sacrificar la seva vida per salvar el lloc de treball dels seus companys... El disc es tanca amb l'himne religiós dels esclaus, I shall not be moved. Aquí el va interpretar sovint Xesco Boix. En diuen nostàlgia, però és consciència.