Qui més qui menys, tothom té alguna mania. Però la gent de lletres són, històricament i tradicionalment, els que més en tenen. Els que han seguit el consell dels clàssics, en especial dels estoics i d’Epictet (“amaga’t!”, “absten-te!”), passen moltes hores sols, a casa, sense contacte amb la societat, amb la qual cosa s’estalvien la xerrameca pública, però desenvolupen manies de molta varietat.

Pierre Bayle, l’autor del tan celebrat Dictionnaire historique et critique, tenia una passió maniàtica pels titelles i els saltimbanquis, i així que sentia les trompetes anunciar llur presència, deixava la feina i corria a veure l’espectacle. Magliabecchi, un savi italià que va ser bibliotecari del duc de Toscana, a Florència, es va passar tota la vida voltat de llibres: era molt frugal; només menjava i bevia ous, una mica de pa i aigua. Escrivia entre llibres, menjava en una taula plena de llibres i dormia damunt una pila de llibres. Va viure 80 anys.

Balzac només podia escriure dret i amb un hàbit monàstic, amb caputxa i tot. Si mai es trobava desproveït d’aquesta vestimenta, no podia escriure. Dickens tampoc no es posava a escriure si no anava perfectament abillat, pentinat i afaitat. Antoine Varilllas, historiador del segle XVII, tenia un zel tan gran de la perfecció del seu estil –ortografia, lèxic i sintaxi– que un dia que un nebot seu li va retreure una falta d’ortografia en una carta que havia rebut d’ell el va desheretar. Proust tenia tanta por de barrejar-se amb el comú dels mortals que, quan escrivia, no volia ni sentir-ne les veus: es va fer folrar tota l’estança amb pans de suro; també és veritat que era asmàtic i que no tolerava la pols que podia entrar per les escletxes dels finestrals. W.H. Auden, que va viure molts anys a Nova York, no podia treballar amb llum natural: quan es posava a escriure a ple dia, tancava els porticons de les finestres (o l’equivalent).

Enrique Vila-Matas, per acabar, no suporta que li serveixin un peix, en un restaurant o en una casa, amb el cap inclòs, que és com solen cuinar-se. Li agafa un neguit indescriptible, que només pot compensar escrivint una o altra genialitat.