Els correctors han de batallar amb plagues tan terribles com la dels conills per als pagesos lleidatans. Sovint són filles de la deixadesa, però també les pot provocar el desig d’escriure bé no repetint i exhibint "riquesa lèxica". I és que mentre que la riquesa lèxica permet expressar millor, de manera més ajustada i exacta, el que es vol dir, la "riquesa lèxica" no només resulta pedant sinó que desorienta i confon el lector. En la primera, busquem una paraula partint d’una necessitat comunicativa. En la segona, ja tenim la paraula però, "per no repetir", li busquem sinònims que, com que rarament ho són del tot, creen estridències i malentesos. Justament el bon estil no és mai el que s’exhibeix i es fa notar sinó el que aconsegueix que sembli que allò no es podia dir de cap més manera. I per això, quan volem dir el mateix, repetir no és una mala opció.

Un vessant preocupant d’aquesta plaga afecta els verbs dicendi o declaratius: els que ens permeten saber qui parla i com parla en diàlegs i citacions. No té res de dolent un cert grau de variació. Sempre que s’ajusti al to o la situació, lliscarà bé. En canvi, quan els relata, declara o assevera només hi són per no repetir dir, afirma o assegura –i es nota que importa més exhibir "riquesa lèxica" que fer un ús pertinent de les paraules– empitjorem el text: fem que destaqui, per la seva inadequació, el que ha de passar desapercebut i restem protagonisme al que és important. Una mutació recent d’aquesta pandèmia està afectant l’estil indirecte: és la que pretén resumir (i repetir) amb el verb dicendi el que tot seguit es dirà. I així, en lloc d’escriure "El director va dir que no veia bé la decisió presa", s’escriu "El director va criticar que no veia bé la decisió presa". Per evitar un "avorrit i reiteratiu" "va dir", es passa d’una frase simple i transparent a una de fosca i desconcertant. La mateixa mutació pot convertir "La UGT afirma que, tot i l’augment de sous, s’ha perdut poder adquisitiu" en "La UGT contraposa que, tot i..." Volent fer la frase més rica i clara la fem més redundant i enrevessada. És un clar exemple de riquesa que empitjora el text.