Fa uns quants anys, el 2014, quan treballava al programa Via llibre del Canal 33, vam fer un especial de Sant Jordi. Al final hi havia un petit vídeo de gent amb roses i de fons sonava Teresa Rampell, dels Manel. La tornada, “Que ve l’amor, que ve l’amor, que ve l’amor!”, donava alegria i convidava a la celebració.

No hi havia pensat més fins aquesta setmana, al concert del grup al Grec. A mitja actuació va començar a sonar la cançó. De seguida, “Que ve l’amor, que ve l’amor, que ve l’amor!” Va ser immediat: aquella lletra em va transportar al 2014, però sobretot a l’alegria del Sant Jordi, a la il·lusió que fa que arribi, sempre. I, de cop, em van entrar les presses perquè sigui 23 de juliol, perquè vaig pensar que, potser, podrem recuperar alguna de les sensacions que fan única aquesta diada.

He de confessar que, quan el van anunciar, no vaig tenir gaire confiança en aquest Sant Jordi estrany. Poques setmanes després una amiga em va explicar que a la seva empresa, una multinacional catalana, els havien donat festa el 23 de juliol, perquè el poguessin celebrar. Em va fer molta gràcia veure que una marca de roba tenia més confiança en la versió estival del Dia del Llibre que algunes persones del sector, jo inclosa. A partir d’aquí, vaig intentar buscar-li les virtuts i n’hi he trobat moltes, tot i que quan veig les reticències que encara genera, les entenc totes. Cansament, incerteses, feina desbordant, risc econòmic... és indiscutible, tot això hi és i cada argument és legítim. Però jo, potser encara embriagada per l’emoció de la música, que a vegades ens fa sentir que ho podem tot, penso que valdrà la pena, aquest Sant Jordi diferent, i que hi hem d’anar a totes. Buidem les llibreries, que puguin viure tranquil·les sense patir econòmicament (i que es puguin estalviar les tan pesades devolucions!). Que els autors trobin lectors per a allò que han escrit per ser llegit. Que els editors respirin. Que la pregunta del dia sigui quins llibres hem comprat. Que, per un moment, ens en sortim.