A qui se li acut viure amb una mare amb càncer?

“La història s’explica amb aquesta mena d’història clínica d’una malaltia mortal anomenada família. Morir-se de família”. Són paraules de Florencia del Campo (Buenos Aires, 1982) a Madre mía, el relat autobiogràfic d’una relació complicada entre mare i filla. Una mare que es mor de càncer i una filla que intenta viure a la vegada que se li mor la mare. Que no vol emmalaltir pel fet de tenir la mare malalta: “La família pot ser a una persona el que un tumor és a un cos”, escriu aquesta autora argentina establerta a Madrid, on va anar-se’n a viure quan el diagnòstic ja amenaçava sa mare. “A qui se li acut viure amb una mare amb càncer?”, es pregunta Del Campo a la primera pàgina. I ens aclareix que la pregunta té dues lectures possibles: a qui se li acut viure mentre la seva mare es mor de càncer, i a qui se li acut viure sota el mateix sostre que la pròpia mare malalta de càncer.

El llibre, publicat per Caballo de Troya, arrenca amb una citació d’Amélie Nothomb que encaixa de primera amb el que ve després: “Jo també t’abandonaré, mama. Perquè ets egoista. Perquè parles massa fort. Perquè sempre t’estàs queixant” ( Matar al padre, Anagrama).

Florencia del Campo agafa avions en contra de la mare i de la mort, però també n’agafa de tornada, per estar a prop de la dona que la va parir, per apaivagar els remordiments d’haver fugit i per dir t’estimo a una mare que no sap dir-ho a les filles ni quan ja està més morta que viva. “No m’ho vas dir mai. D’adulta. De nena. Mai amb paraules”, recorda Florencia del Campo en un llibre que va començar a gestar un any després de la mort de la mare. “L’estic acabant tres anys més tard. És desgastador. Em deixa demolida”.

El cos s’ha mort però la veu perviu dins el cap de la filla

Madre mía és en part la història d’una reconciliació amb la mare morta, malgrat que la veu materna segueix fent de les seves des d’un més enllà situat dins del cap de la filla. És una història sobre el dolor, sobre l’egoisme, sobre la culpa, sobre la impossibilitat d’estimar com cal els qui hem d’estimar per força. Sobre les contradiccions que ens conformen. Sobre la família que ens mata i l’escriure que ens salva. Me’l va recomanar l’escriptora catalanoargentina Silvana Vogt, autora de La mecànica de l’aigua (Edicions de 1984 en l’original català i Entre Ambos en la traducció al castellà) i llibretera a Cal Llibreter de Sant Just Desvern. Quina prescripció més encertada: gràcies, Silvana.

Un regal pòstum per a una dona amb afany de protagonisme

Com Florencia del Campo, l’escriptora catalana Ada Castells (Barcelona, 1968) també té dues germanes. I una mare morta. I també ha tingut la necessitat de plasmar per escrit la seva relació amb una dona difícil que s’estimava les tres filles a la seva manera. És a dir: com podia. És a dir: no gaire bé.

El llibre Mare, publicat per La Campana, és l’intent novel·lat (i exquisit) d’entendre una dona que va ser fidel a si mateixa fins al final. Una dona explosiva i eixelebrada que volia anar de princesa per la vida però que va haver de sotmetre’s als condicionants d’haver nascut en una família protestant (i benestant, això sí) a la Barcelona del 1925. Una dona a qui li hauria encantat saber que a la sisena ha anat la vençuda: han calgut cinc novel·les prèvies, però finalment ha aconseguit ostentar el protagonisme absolut d’un llibre de la seva filla petita. Em sembla sentir-la: “Ja era hora, Ada, però m’he hagut de morir perquè em dediquessis una novel·la sencera”. Ho hauria dit remugant, fent-se l’ofesa, per eclipsar un orgull de mare delerós d’entendrir-la per dintre.