21/05/2021

Però ens pots abandonar a nosaltres?

3 min
Maggie O'Farrell, durant l'última visita a Barcelona, el 2019

Potser la millor obra de Shakespeare neix del dolor per la mort del fill

Fa poc vaig rellegir La noia de la perla, perquè havia d’entrevistar l’escriptora Tracy Chevalier en el marc de l’imprescindible festival Mot, i a mitja lectura va aparèixer una epidèmia. Un barri confinat. Una declaració de quarantena. Per descomptat, això no ho vaig llegir amb els mateixos ulls que fa vint anys, quan havia assaborit la novel·la per primer cop i les pestes semblaven desgràcies d’un passat remot.

He tingut una sensació similar amb Hamnet, de Maggie O’Farrell (L’Altra Editorial en català, traducció de Marc Rubió; i Asteroide en castellà, traducció de Concha Cardeñoso). Una plaga obliga de tant en tant a tancar els teatres i a prohibir les reunions públiques: res que no ens resulti familiar aquest 2021. El capítol en què es descriuen tots els fets que han hagut de passar perquè la pesta bubònica arribi a Warwickshire l’estiu del 1596 i sigui contreta per la Judith també el llegim amb un interès que potser no hauríem tingut si no fos que una nova malaltia, notificada per primer cop a Wuhan el desembre del 2019, ens ha canviat la vida. El que en un altre moment ens hauria semblat una raresa ens ressona avui de mala manera.

M’ha agradat molt, la nova novel·la de Maggie O’Farrell. M’ha atrapat fins al punt que se m’ha vist caminant pel carrer o pujant les escales del metro sense desenganxar la vista del llibre. L’autora irlandesa s’ha imposat el repte d’imaginar com va ser la mort de Hamnet, un fill (real) de William Shakespeare que només va viure onze anys. I se n’ha sortit la mar de bé: ha sabut construir una novel·la fascinant al voltant de la idea que Shakespeare va transformar el dolor per la mort del seu fill en la seva millor obra de teatre, Hamlet.

La invisibilització de les dones i el clàssic dilema entre feina i família

Un gran encert de la novel·la és que el dramaturg no hi surt mai ni amb nom ni amb cognom. És un personatge secundari. La protagonista és l’Agnes, la seva dona, la mare de la criatura morta. Una persona forta, amb una intuïció especial, que ha d’afrontar la mort d’un fill i que es troba sola, sense el marit, quan s’esdevé la tragèdia. El pare de Hamnet és a Londres, treballant al teatre. La seva filla gran, la Susanna, desitja sovint que la plaga arribi a la capital, perquè així tancaran els teatres i el pare podrà estar-se amb ells durant uns mesos. “No està bé desitjar que hi hagi una plaga, ha dit la seva mare, però la Susanna ho ha fet algunes vegades dintre seu, a la nit, després de resar les oracions”.

O’Farrell –una narradora hàbil, elegant, talentosa– aconsegueix dignificar la figura d’Agnes, de qui s’havia dit que era analfabeta, ignorant i lletja. També s’ha fet córrer que William Shakespeare i la seva esposa s’odiaven, però l’escriptora no n’ha sabut trobar cap evidència. En qualsevol cas, és lloable l’esforç de Maggie O’Farrell per ficar-se i ficar-nos en el cap i la pell d’una dona del segle XVI. Les dones han estat històricament menyspreades i invisibilitzades, i donar-los veu (ni que sigui amb tant retard, ni que sigui en una obra de ficció) té un punt de rescabalament.

“Tu no hi eres”, diu l’Agnes al seu home quan ella es tortura per no haver vist a venir la mort del nen i ell intenta consolar-la. “Tu no hi eres”, li repeteix. És també una forma de retreure al marit que li delegui al cent per cent la feinada domèstica i de criança. Quan tot just han enterrat en Hamnet, el dramaturg es prepara per tornar a Londres i ella li diu que no se’n pot anar. Perplexa, no entén ni tan sols que s’ho pugui plantejar: se’ls acaba de morir un fill. Ell s’impacienta: el món no s’atura, hi ha gent que l’espera, la temporada és a punt de començar, massa persones depenen d’ell... “Però ens pots abandonar a nosaltres?”, dispara l’Agnes, aplaudida en silenci per les dones de tots els temps que han hagut de carregar el pes de la casa i els fills. Gràcies, Maggie.