BarcelonaEm costa tant (TANT) trobar coses que em facin vibrar (i amb l’edat, estic empitjorant). El meu fill gran m’acusa: "Mama, no t’agrada mai res". I què més voldria jo que la cultura m’omplís el buit existencial, però la veritat és que llegir llibres, veure pel·lícules o anar a exposicions sol ser un enfilall de desenganys. Llanço la meva fe cap a una cosa amb tota l’embranzida, com una pilota de tenis en un ace, i després la pilota no torna.

Crec que tinc el criteri avariat o que soc una mena de daltònica cultural: em falten cons a la retina per poder captar tots els matisos de la realitat. M’ho dic sovint quan m’adono que llibres que a mi em deixen freda desperten l’entusiasme de les masses il·lustrades (si bé, de les masses, ja se sap, un no se’n pot refiar) i els elogis de persones que admiro (i d’aquestes precisament me’n refio, potser massa). I qui diu llibres, diu sèries, obres de teatre, discos, el que sigui. L’altre dia una amiga amb un criteri a prova de bales em va recomanar la pel·lícula Anatomie d’une chute i me la vaig apuntar adelerada a la llista de coses que vull veure; ara penso que la recomanació m’empeny a voler veure-la sense dilació i, alhora, a posposar el moment de veure-la perquè mentre no la vegi existirà la possibilitat que sigui una pel·lícula enlluernadora, i mentre aquesta promesa visqui dins el meu cap, el meu optimisme cultural s’aguantarà dret. En canvi, si la veig i em decep (sempre és un problema veure o llegir amb les expectatives massa altes), m’aclapararà, com altres vegades, una mena de decepció cultural totalitzadora.

Explica Roland Barthes que la decepció implica sempre un doble desengany, un 'ni tan sols'. A un primer desengany (comprensible, païble, acceptable) el segueix un segon desencant i és llavors quan arriba l’autèntica decepció: no m’agraden els llibres que agraden a la majoria, però ni tan sols m’agraden els llibres que em recomanen les persones de qui em refio. Així que de vegades endarrereixo la lectura de llibres que crec que m’entusiasmaran a causa d’aquesta por de la decepció (que, a més, només ve a subratllar que no tinc criteri o que soc massa exigent o que soc insatisfactible, és a dir, ve a constatar que el problema és meu).

Quins defectes perdonem i quins no?

De tant en tant, trobo alguna cosa que em reconcilia —amb mi, amb el món, amb la cultura— i m’arravata. Quan passa, intento fer una autòpsia del meu entusiasme (per combatre i diagnosticar el problema de ser jo el problema). Tampoc no serveix de gaire: el criteri no es deixa encasellar. Per exemple, hi ha llibres bastant horribles, llibres escrits amb poca gràcia o fins i tot amb desgràcia, que m’agraden una mica. Penso en l’autobiografia de Leni Riefenstahl que em va fascinar, per bé que el text estava mal escrit de collons (cosa que normalment trobo imperdonable), o en Els homes, d’Angelika Schrobsdorff, que vaig llegir hipnotitzada tot i adonar-me de totes les seves mancances (de fons i de forma). Aquesta setmana he llegit Adam Haberberg, de Yasmina Reza, que és una autora amb qui connecto gairebé sempre i, malgrat veure-hi alguns defectes (per exemple, l’arrencada), no m’ha decebut gens. També amb altres autors que celebro (Bernhard, Kristoff, Jaeggy) podria jugar a buscar-los defectes i en trobaria. ¿Quins defectes perdonem i quins no? ¿Per què?

Tot plegat em porta a la idea que el meu criteri (i m’atreviria a dir: el de tothom) neix de la capacitat d’un llibre per ressonar amb les cordes del meu instrument psicològic (mental, emocional, diguem-ne com vulguem) perquè, contra el que pugui semblar, els llibres no són obra dels escriptors, sinó que es formen a partir de dos components: l’escriptura i la lectura. ¿És literatura, un text que no ha llegit ningú?

En l’acte de llegir, el lector afegeix al text una capa semàntica i interpretativa en funció de les seves experiències vitals i del seu hardware psicològic (de les cordes mentals). Un llibre és un mirall i la lectura que en fem diu més de nosaltres que del llibre; això es fa molt evident als clubs de lectura, on l’autor constata que hi ha interpretacions plausibles que ni li havien passat pel cap, on confirma que els lectors magnifiquen o relativitzen la importància de molts elements en funció de les seves vivències.

En definitiva, que com molts de vosaltres no tinc criteri. Puc posar-me les ulleres de l’objectivitat per determinar les qualitats d’un llibre i fins pot ser que trobi motius de pes per afirmar que el llibre és bo. Però les cordes vibren o no vibren. I què hi farem, si no som capaços de sentir una simfonia magistral. Podem continuar fent escales, tot i que no sé si un ukelele es pot convertir en un piano de cua.