Dues idees dialoguen i es retroalimenten en l’assaig Els llegats. Una lectura contemporània de la tradició (Arcàdia), de Lluís Calvo: la desmemòria o pèrdua del passat i l’apoteosi narcisista del present. El prototip de personalitat contemporània que retrata l’autor treu a la llum les nostres misèries quotidianes, enganxats com estem a l’exageració del jo vanitós i, per tant, amb pocs estímuls per saber d’on venim, per mirar enrere. Només ens mirem al mirall, a la pantalla. El presentisme, l’immediatisme, ens engoleix en un fabulós remolí solipsista enlluernat en la realitat de les xarxes socials, en l’hedonisme dels gustos efímers, el consumisme trepidant, l’exhibicionisme repetitiu, l’esdevenir d’instants inconnexos, un present continu fet de simulacres, d’amnèsia i d’obsolescència... "Com més gran és la inflació del jo menys possibilitats hi ha d’establir un diàleg amb el passat [...] i de tenir cura de les persones que viuran en el futur [...]. L’arrogància narcisista simplifica la tradició i la seva complexitat a favor d’una narrativa plana centrada en el present".

Així doncs, reivindicar la tradició, entesa com un univers ric i plural, no com un marbre venerable i intocable, és ara mateix un acte revolucionari, a contracorrent. Això és el que fa Calvo, que no s’oblida, esclar, d’advertir-nos dels jocs de poder i els crims que traspuen els llegats culturals del passat. Però així i tot diu que el risc de girar la mirada per furgar i remenar en el passat és avui alliberador i ens retorna un perdut sentit de continuïtat, de densitat, de pòsit i solatge humanitzador. Dit d’una altra manera: pensar que no hi ha temps per al passat és carregar-se el futur i encadenar-se al present egocèntric. De tant voler guanyar temps hem perdut el temps. Per això, "si en el passat més recent calia un trencament brusc per desballestar les antigues estructures de poder, ara en canvi gairebé s’imposa la mateixa brusquedat, però adreçada a la salvaguarda dels elements que ens permeten saber qui som i d’on venim".

El temps transformador necessita el passat, la memòria. Davant d’un present en què tot és boira ideològica, boira vírica i boira dels antics ideals que a penes s’entreveuen, Calvo ens proposa l’aventura d’una tradició sense tòtems ni trones, sense un sol centre, que no sigui jeràrquica ni amb vocació de totalitat, sinó que l’experimentem de manera crítica com una miríada de veus, "una tradició que sigui una agrupació de tradicions", amb moltes músiques, inclosos els ecos de la dissidència, dels perdedors de la història. L’obvietat és que si volem gaudir i entendre el present, no només hem de conèixer el passat, sinó que també l’hem de gaudir i entendre.

Aquest viatge assagístic, l’autor el fa de la ma d’autors com Benjamin, Arendt, Eliot, Hegel, Steiner i Deleuze. No és, de fet, un viatge al passat, sinó una navegació pel present fragmentat, com un camp de ruïnes, per fer-hi aflorar tot de bocins pretèrits que ni sabem reconèixer, però que hi són, i que estan carregats d’humanitat. La tradició, en fi, és sobretot un afer creatiu dels vius. "Tot lo que no és Tradició, és plagi", deia D’Ors des del seu elitisme. I fora d’ella, si només l’entenem com una fossa comuna, ens trobem amb la ferida oberta del nostre presentisme narcisista populista.