BarcelonaHi ha escriptors que concentren tota l'energia en els seus llibres i, en persona, fan més aviat poc efecte, o fins i tot poden arribar a causar mala impressió. N'hi ha que cultiven personalitats magnètiques, però en canvi desatenen l'obra: quedar amb ells és meravellós; llegir-los, un suplici. Hi ha una tercera espècie, poc nombrosa, que sap fer créixer alhora una producció literària memorable i un caràcter impossible d'oblidar. Jordi Cussà ha format part d'aquesta última categoria. Hi ha un abans i un després de llegir Cavalls salvatges, Clara i les ombres i la recent El primer emperador i la reina lluna. L'impacte, però, arribava el dia que, anys després d'haver-lo conegut a través dels llibres, l'autor apareixia, amb un artefacte fumejant entre els dits i aquella cabellera que havia resistit mil i una vicissituds. 

Recordo com si fos ahir la primera tarda que hi vaig parlar, una estona abans que presentés El trobador cuadeferro a la llibreria La Impossible de Barcelona. Portava un parell de fulls plens de preguntes, però la batuta de la conversa la va portar ell des del minut zero, encara que m'havia dit que no es trobava gaire bé. El vaig escoltar, primer amb simpatia, al cap de poc amb fascinació; finalment, admirat. En mans de Cussà, qualsevol anècdota agafava una volada especial, un ritme intrigant que no s'aigualia fins que l'esgotava. Aquella primera conversa va continuar per correu electrònic: l'article que vaig escriure sobre la nostra trobada li va agradar i va tenir la gentilesa de fer-m'ho saber. Llavors vam passar al telèfon. Li agradava parlar, et feia sentir amic seu de seguida. Ens vam tornar a veure quan va publicar El ciclop, i un 11 de setembre que vaig pujar a Berga per escriure una crònica em va dir que no podíem quedar perquè acabava de sortir de l'hospital.

"Estic fet una merda", em va dir fa tres setmanes, l'últim cop que vam parlar. "No et preocupis –va continuar–. Ja saps que porto molt de temps així. Puc durar anys". Li vaig demanar si tornava a escriure. "Sempre hi tinc coses, al cap. Ara, de moment, em dedico a pensar. Segur que m'hi posaré aviat". L'imagino fent la maleta i emprenent l'últim viatge, decidit i amb el mateix esperit aventurer de sempre, la mirada múrria, els pulmons plens d'oxigen.