BarcelonaAl mateix temps que el món es trenca entre els països de l'OTAN i els països que donen suport a Rússia, els cors de les persones s'han dividit entre els seguidors de Chanel i els de Rigoberta Bandini. Ho portem a la nostra condició. Som de marca BIC i, en el drama humà, el que no és taronja és cristall. I la resta és equidistància, és a dir, silenci. Si el silenci, però, ens el prenem tràgicament (més encara), veurem que no és un lloc entre dos mons, sinó que forma part militant d'un sol bàndol: la foscor.
Mitjançant una altra fragmentació de la humanitat (la que es dona entre els partidaris de L'illa del tresor i els d'El cor de les tenebres), es veu com el silenci i les tenebres avancen de bracet. A la novel·la de Joseph Conrad, rere la paraula foscor (i els seus sinònims), el mot més repetit és silenci (i afins). Aquest llibre de Conrad està tallat de cap a peus en un silenci penetrant. A L'illa del tresor, Robert Louis Stevenson és pura verbalitat, ho explica tot sense parar. Stevenson explica i Conrad transmet: aquesta és la diferència entre els dos relats.
Així i tot, els dos llibres venen a suplir un silenci, o potser a descobrir el que s'hi amaga al darrere. A L'illa del tresor és el capità Flint, el gran silenci. Dins del seu nom, se sent un silenci estrepitós. Aquest bucaner mai no hi apareix, però tothom diu el seu nom. Fins i tot, la més xerraire de les criatures, el lloro, s'anomena Capità Flint. Amb el personatge de Kurtz, Conrad trobarà un capità Flint de carn i ossos. ¿Qui és Kurtz? (O Flint, tant s'hi val.) ¿Qui viu envoltat d'un munt de paraules que fan l'efecte d'un munt de silenci? Quan finalment apareix Kurtz al relat, el primer que hi surt és la seva veu. Tot són veus. Conrad sap que L'illa del tresor batega sota el seu El cor de les tenebres i, a manera de reconeixement, el famós passatge del grumet Hawkins escoltant la conversa amagat en un barril de pomes, el reescriu amb Marlow sentint una altra conversa al vapor. Però Conrad s'endinsa en la foscor. El seguit de trajectes de Marlow, d'un riu a l'altre, són camins budistes (encara que aquesta és una altra història).
Avui, la gent es pensa que vota per televisió i que això és democràcia. Però també és silenci i foscor. I ho és, així mateix, tot el que l'envolta.
