És un dels grans. Per l’alegria de viure, pel seu optimisme enamoradís, per la sensualitat eròtica, per fer de l’avantguarda un joc a l’abast de tots els públics, per la llengua alhora popular i arrelada enllà dels segles, per una modernitat futurista gens postissa que no renega del passat, per ser un revolucionari feliç, sense agror, amant de la revolta. Perquè la seva mare era gitana, sembla. Perquè va morir jove de tuberculosi. Però Enric Casasses, en un fabulós pròleg a la seva nova obra completa, canvia el punt de vista: més que morir jove, “va viure jove”. Esclar, mai va perdre la joventut del cor i l’ànima. Així era i així escrivia Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), de qui aquest any celebrem el centenari de la mort.

En un dels pocs poemes que afronta la perspectiva de la mort, el conegudíssim Tot l’enyor de demà, acaba així: “Tot això bé m’espera / si m’aixeco/ demà./ Si no em puc aixecar,/ mai més,/ heus aquí el que m’espera:/ –vosaltres restareu,/ per veure el bo que és tot:/ i la Vida/ i la Mort”. Què més voleu? Essencial i directe, d’una vitalitat palpable, física. Fins i tot quan està trist et fa somriure, et fa pessigolles, et fa tremolar. Llegir-lo és una injecció d’alegria, d’energia. Com si l’existència fos sempre una nit de Sant Joan, de música i ball sota la lluna plena. “No hi ha sentit com la follia/ d’estimar”. Sant Joan Papasseit. Una mica sí, que l’hem santificat. I ja està bé. Tenia aquesta bondat integral, que no vol dir innocent: “Si escoltes el teu fons seràs content de viure:/ hi ha marge per fé el bé/ hi ha marge per fé el mal/ –si la rancúnia et mou et vagarà d’occiure/ (però el bo és com el somrís de l’aigua a la canal)”.

Llegir-lo i rellegir-lo. Quin gust. Ara ens ho tornen a posar fàcil. Edicions 62, de la mà de Jordi Cornudella i Enric Casasses, ens brinda de nou la seva Poesia completa. Una joia. En menys de 300 pàgines hi és tot. Papasseit és un clàssic del segle XX, un dels pocs que no ha deixat de colar-se a les cases, als llits, a les nits. L’han fet seu adults i infants, homes i dones, conservadors i progressistes. Ja en vida, va tenir aquesta habilitat de transcendir fronteres ideològiques: només cal veure que entre els seus amics, a molts dels quals els va dedicar poemes, hi havia una bona colla de noucentistes, començant per Marià Manent, Josep Obiols i Josep Aragay, però també Torres Garcia, esclar. I Barradas. I Xavier Nogués i tants d’altres.

Papasseit és un J.V. Foix sensual i eternament jove. És un Lorca. L’amor li dona ales. “Besa en el coll, la més bella contrada. / Deixa’t besar / i si et quedava enyor / besa de nou, que la vida és comptada”. També és una mica Maragall, de qui “li arriba o agafa” la seva “teoria (pràctica) de la paraula vera”, escriu Casasses, que concep una nova categoria de llengua: el “català papassèitic”, parlat, xerrat, inventat, lliure. Va trobar en la poesia un lloc on fer-se amb genuïnitat, amb llibertat. Casasses: "En ella [la poesia] hi pot viure plenament totes les contradiccions (físiques, polítiques i artístiques) en una síntesi que ell s’inventa, o que ell es menteix, i que per nosaltres no ha deixat de ser de veritat. L’exigència moral forta algun cop la diu, però no la predica, només la té, la viu. I això de no haver fet estudis superiors en comptes d’espantar-lo li permet atrevir-se a unes fórmules, formes, visions i idees que no trobem en cap altre autor d’aquí ni d’allà".

Papasseit va escriure’s amb entusiasme jovial i ens va seduir. “Quin tebi plaer l’estimar d’amagat / tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria/ –però nosaltres ja ens hem dat l’abraç/ i més i tot, que l’abraç duu follia”. Enmig de la Barcelona del pistolerisme i les vagues revolucionàries, ell era lluita, però no guerra, “incendiari de mots d’adolescent”. Com una sageta de foc i sentiments. Era positiu, sempre positiu i harmònic. Espontani i casolà. Urbà i de barri. Va fer-se un bonic i voluptuós llibre de meravelles. Tots hem volgut ser una mica ell. El duem tatuat com una cançó. “Res no és mesquí, / i tot ric com el vi i la galta colrada. / I l’onada del mar sempre riu, Primavera d’hivern – Primavera d’istiu. / I tot és Primavera: / I tota fulla verda eternament”. Que tingueu un bon Any Papasseit.