L'escriptura invisible de les dones

BarcelonaA la roda de premsa que va fer després de guanyar el premi Nobel, la francesa Annie Ernaux ja avisava: es prenia com una responsabilitat continuar el combat contra les injustícies, i feia una menció especial a aquelles que afecten les dones. Això ha estat un aspecte recurrent a la seva obra, i també ha tingut importància en el seu discurs d’acceptació del premi a l’Acadèmia Sueca. En aquest sentit, un dels temes que ha tocat ha estat el lloc que les dones ocupen en l’àmbit literari, i ha afirmat que encara no s’han guanyat la legitimitat de produir obres. Ha afegit que, per a molts homes, els llibres escrits per dones simplement no existeixen, no els citen mai.

Aquestes paraules no només no han estat cap sorpresa, sinó que agafen una dimensió diferent al meu cap després d’haver llegit Com destruir l’escriptura de les dones, de l’escriptora i activista feminista Joanna Russ, una obra de referència recuperada ara per Raig Verd, amb traducció de Míriam Cano. Russ hi descriu els mecanismes i les estratègies que s’han fet servir al llarg dels anys per menysprear l’escriptura de les dones, per ignorar-la o per condemnar-la. L’equivalent de fer que “no existeixi”, en les paraules d’Ernaux. A cada capítol, Russ descriu un sistema diferent: prohibicions, mala fe, aïllament, anomalia, reaccions... Amb una certa ironia i molta lucidesa, ens porta exemples reals que il·lustren totes aquestes situacions que, malauradament, encara avui sonen familiars.

Pobresa i manca de temps lliure

Quan parla de prohibicions, per exemple, Russ també es refereix a mecanismes que qualifica de poderosos i que impedeixen l’escriptura de les dones, com la pobresa i la manca de temps lliure, una cosa que també surt al discurs d’Ernaux, que parla de com el fet de ser la responsable de la intendència familiar l’allunyava de la possibilitat d’escriure. Una altra estratègia recurrent ha estat “masculinitzar” les autores, atribuir-los trets masculins per justificar el seu èxit o el seu talent. Això va passar aquí, amb Caterina Albert, i és interessant llegir-ho al llibre Les dones i la literatura catalana, de l’editorial Peu de Mosca. S’hi aborda justament la relació entre les dones i la literatura a partir de conferències escrites per Anna Murià, Elizabeth Russell, Carme Riera, Margarida Aritzeta, Maria-Antònia Oliver i Maria-Mercè Marçal. Les dues últimes, precisament, parlen de “la masculinitat” atribuïda a Víctor Català. El llibre dialoga constantment amb el de Russ, i aborda qüestions com l'existència de la literatura de dones (espòiler: Murià i Aritzeta la neguen, i demanen parlar només de literatura), la manera com els homes han retratat les dones a les seves obres, com les dones han desenvolupat la seva identitat literària, o un tema també molt important: el llenguatge i les càrregues que comporta, també abordat al discurs d’Ernaux. Tot és realment interessant, però no em trec una cosa del cap: els seus textos són dels anys 80. L’obra de Russ es va publicar per primera vegada l’any 1983. El 2022, Annie Ernaux encara descriu situacions similars. ¿Desolador? Una mica, trobo, però avui prefereixo agafar-me a la línia marcada per l’escriptora francesa quan diu “El reconeixement de l’Acadèmia Sueca a la meva obra és un senyal d’esperança per a totes les escriptores”. Que així sigui, perquè bona falta ens fa.