Literatura
Llegim  /  Crítiques 22/09/2022

Les dones no hem de demanar permís per escriure

Un assaig de Joanna Russ recorda que el cànon literari ha rebutjat, al llarg dels segles, la creació de la meitat de la població mundial

3 min
Una imatge de llibres cremant

BarcelonaFinalment, aprofitant una malaltia que la va tenir de baixa uns mesos, l’escriptora Joanna Russ (Nova York, 1937 - Tucson, 2011) va poder escriure el llibre que feia temps li bategava per dins: l'assaig que explicava com ens ha estat a les dones de difícil escriure i fins a quin punt el cànon literari ha rebutjat, al llarg dels segles, les nostres esforçades creacions. Una esmena a la totalitat segons la qual si un text l’ha escrit una dona, ni és bo ni ha de competir amb el que han escrit ells, els escollits. Ella mateixa, Russ, va optar per la ciència-ficció quan va constatar la dificultat que el sistema literari entengués i assimilés en igualtat de condicions l’experiència del sexe femení. Va escollir, per tant, inventar mons sense referents, a través dels quals narrar la realitat.

Publicada l’any 1983, Com destruir l’escriptura de les dones és una peça important del feminisme cultural. Enllaça amb la citadíssima Una cambra pròpiaVirginia Woolf era considerada per Susan Sontag “la feminista rondinaire”— i amb aquella part del famós assaig de Kate Millett, Política sexual –primera tesi doctoral de gènere del món–, que als anys 70 va demostrar com era d’homocèntrica i fàl·lica la literatura. Avís: si sou fans de Harold Bloom, abandoneu ara mateix la lectura d’aquest article: el que us diré –per boca de Joanna Russ– no us agradarà.

“Una manera d’entendre la literatura que pot arribar a ignorar les vides privades de la meitat de la raça humana no és que sigui incompleta, és que està distorsionada de dalt a baix”. O sigui que si us heu cregut sense embuts el cànon bloomià, us heu empassat una distorsió de la mida d’una balena gegant. Un frau que té com a base la invisibilització del punt de vista de la meitat de la població. Per fer-lo possible, ha calgut una recalcitrant voluntat reeixida mitjançant patrons recurrents, que són els que Russ defineix en aquestes pàgines. En primer lloc, trobem la negació de l’autoria –és impossible que una pobra noia hagi escrit Cims borrascosos!–. Segueixen la contaminació de l’autoria, la falsa classificació... I evidentment, també la pràctica recurrent d’aïllar les autores, fent-les semblar franctiradores, com és el cas d’Emily Dickinson , que si fos per alguns no hauria tractat en sa vida cap ésser humà.

“Però si s’ha publicat molta literatura de dones!”, em direu. No ben bé, perquè les xifres diuen el contrari, tot i que anem millorant. Adrienne Rich afirmava que durant molt de temps va semblar que els homes escrivien i les dones vivien dins els llibres (de fet, ella va dir a dins els poemes). I quin altíssim preu ha costat a les dones participar en la literatura! L’han pagat amb escreix poetes, narradores i dramaturgues en forma de paternalisme, comentaris estúpids –vegeu el consell de Josep Pla a Montserrat Roig : “Amb aquestes cames que té, no cal que escrigui”– o cruels cancel·lacions. Quin mèrit el d’aquestes escriptores que han desafiat la literatura esbiaixada per la mirada masculina i hi han dit la seva. Perquè sempre hem escrit sense demanar permís, les dones.

Però la tasca de demostrar la violència infligida contra les dones que volien i volen escriure no s’acaba amb aquest assaig, que se centra gairebé exclusivament en l’àmbit anglosaxó, quan la literatura va molt més enllà. Encara que, com diu l’autora a la conclusió: “Si el meu llibre no t’agrada, escriu-ne un de teu”. Jo ja ho vaig fer a Leer y escribir en femenino (2013), on explicava la història d’aquesta ocultació i animava a reescriure el cànon, encara massa homocèntric, diguin el que diguin els popes que no volen renunciar als seus injustos privilegis.

stats