Amb la pandèmia i la crisi climàtica, ja ningú no hauria de dubtar que els éssers humans estem lligats a l’aire que respirem, a tot el que ens envolta, estem lligats els uns als altres d’una manera molt estreta, molt física. El món ens és donat a través dels sentits: "Les nostres vides estan nuades, entrellaçades", la individualitat és un concepte creat, no la podem donar per descomptada. Tota individualitat està marcada per una dependència. Així ho veu Judith Butler, Premi Internacional Catalunya, al seu darrer assaig, ¿Quina mena de món és aquest? (Arcàdia), traduït per Josefina Caball.

Hi ha, en aquesta visió, un suggerent deix eròtic: la vida és tacte. "No podem tocar l’altre sense que l’altre ens toqui a nosaltres". "En l’acte de ser tocat, la passivitat no arriba a ser absoluta". El tocat també toca: som objecte i subjecte alhora. No podem arribar a ser sense que ens toquin, ens palpin, ens sostinguin, diu Butler seguint l’obra pòstuma El que és visible i el que és invisible, de Maurice Merleau-Ponty. Això és evident quan som nadons, però també d’adults. Assumir aquest erotisme essencial ens pot ajudar a salvar el món.

La qüestió no és defensar-nos del que és forà (el virus del covid, per exemple), sinó transformar la interacció necessària perquè el cos pugui viure amb el que és nou. Cada dia incorporem coses noves al cos. Ingerim aliments, bevem aigua, ens toquem amb altres cossos. Per tant, vivim en la interdependència, amb una vulnerabilitat compartida. I jo afegeixo: amb un plaer compartit. "Ser un cos és estar lligat als altres, als objectes, a les superfícies i als elements", inclòs l’aire que respirem, que no és de ningú i pertany a tothom.

Amb la pandèmia ens hem adonat de la duresa de l’aïllament: no podem viure sense l’alè compartit, sense ser tocats. Acceptem que el jo sempre està poblat pels altres, diu Butler. És veritat que "ningú no pot morir en el meu lloc. Ni tan sols pot anar al vàter per mi!", però una vida vivible no és possible sense els altres, sense el món, "la vida que vivim no és mai exclusivament nostra". Aquesta és, segons Butler, la gran lliçó de la pandèmia. L’hem apresa? "El jo que soc també és, fins a cert punt, un nosaltres".

Per això Butler ens adverteix contra la resposta nacionalista. Pan-demos vol dir "tota la població, la gent d’arreu". El virus no és un immigrant sense documents. La nostra vida no és mai del tot i exclusivament nostra: la Terra hi era abans que arribéssim, molts altres éssers (humans i no humans) ens acompanyen. Som "éssers units per vincles complexos en un món viu que ens demana que lluitem col·lectivament i amb fermesa contra la seva destrucció".

I de la mateixa manera, ens adverteix contra els càlculs econòmics basats en el caràcter prescindible dels més vulnerables, uns càlculs que en la resposta al covid han sacrificat, sovint sense el dret ni a ser plorats, gent gran i gent pobra: "Massa sovint, en nom d’una llibertat personal i un imperatiu productiu" fem que el món sigui per a molts inhabitable, i la vida invivible. "Per descomptat, no estic en contra de la llibertat personal. La llibertat destructiva no té tant a veure amb la persona o l’individu com amb el sentit nacional de pertinença i, fins i tot, amb un sentit mercantil de guanys i beneficis". I llavors es pregunta: "¿És possible rescatar el món de l’economia?" El compromís, diu, ha de ser planetari i humanitari. Ha de ser tàctil, eròtic. Al capdavall, senzillament humà.