Com em diu l’editora Antònia Carré, per aquestes dates nadalenques tots tenim molt presents els nostres morts. L’Antònia m’ha enviat un petit llibre de Fiódor Dostoievski que conté un conte llarg –El senyor Prokhartxin– i un de curt –La centenària–. Ella mateixa també diu que el llarg fa pensar en L’escanyapobres de Narcís Oller. M’ha commogut més el curt, el deliciós adeu d’una àvia, la Mària Maksímovna.
Les àvies, siguin dolces o esquerpes, es fan estimar. Les veus tan desvalgudes, tan entotsolades en els seus pensaments esvaïts, tan capficades en el passat que no tornarà. Recordes les menges que t’han cuinat, els contes que t’explicaven, les pessigolles i la companyia. Elles, ara, en silenci, reclamen el mateix: tenir-te al seu costat, carícies, una sopa calenta, una visita que s’allargui. Fan veure que se’n surten, però no. Necessiten l’escalf de la família, sempre l’últim refugi. Davant d’aquesta fragilitat, mai no és hora de passar comptes, és l’hora d’un comiat com Déu mana.
A Moscou, la centenària Mària Maksímovna surt un dia de casa i enfila en direcció on viuen els nets. Hi va a dinar. Pel camí, una noia, que s’ha fixat com de tant en tant la dona s’atura a descansar, li pregunta si es troba bé. No té clar que arribi a destí. "No, i tant que hi arribaré. Caminaré una micona i reposaré, i allavòrens em tornaré a alçar i caminaré un xic més". Dostoievski la descriu amb tendresa: "Era una velleta petitona, tota polida, amb una roba arrossinada, devia ser petitburgesa; amb un bastó, la cara pàl·lida i groguenca, amb la pell enganxada als ossos i els llavis apagats, com una mòmia; però somreia, allà asseguda, amb el sol que li tocava". El gran Dostoievski! Quina simple meravella, aquesta àvia.
La Mària té vida interior, desitjos. Riu. Un cop arriba a la casa familiar, acarona el besnet Mixa, que té sis anys. Troba que tot és molt car. Les àvies no entenen la inflació, el seu temps econòmic fa temps que es va aturar. No entenen moltes coses, ni falta que fa. Elles ja ho han viscut tot, i van fent, xerren, observen i sobretot estimen: els seus morts, els seus nets i besnets. Fan regalets senzills, ben embolicats. Volen marxar d’aquest món deixant un bon record. Vet-ho aquí.
Dostoievski, amb la seva barbota de popa ortodox i la seva incipient calvície, va morir que encara no tenia 60 anys. No va tenir una vellesa com la de la Mària. Contra la voluntat del seu pare, un autoritari metge d’un hospital per a pobres, des d’adolescent va voler ser escriptor. I tant si ho va ser! La seva capacitat de penetració de l’ànima humana, de la psicologia íntima, ha marcat la modernitat literària. Com s’aprecia en aquest conte de la Mària, és un mestre del detall quotidià. Treu petroli literari de qualsevol ínfim gest.
L’àvia del conte potser és una projecció de la seva mare, refugi d’amor i d’afecte. La va perdre, morta per tuberculosi, quan ell tenia 15 anys i quan ja havia patit (des dels 9 anys) atacs d’epilèpsia que ja no l’abandonarien. Sense l’esposa, el pare va caure en una depressió i en l’alcoholisme, i a ell i el seu germà els va enviar interns a l’Escola d’Enginyers Militars de Sant Petersburg, on a Fiódor se li va despertar la vocació d’escriptor. Quan tenia 18 anys, el pare va morir ofegat en vodka, cosa que va despertar sentiments contradictoris en el fill: un alliberament culpable.
Crim i càstig (1866), L’idiota (1868) i Els germans Karamàzov (1880) –publicada uns mesos abans de morir– són cims de la literatura universal. Dostoievski va patir molt abans d’escriure aquestes tres obres de maduresa. Depressiu com el pare, va arruïnar-se més d’un cop jugant a la ruleta. Si de jove havia sigut una mena de nihilista socialista, de gran, després de passar per la presó, d’estar a punt de ser afusellat i de complir cinc anys de treballs forçats a Sibèria, es va tornar conservador, religiós i nacionalista, amb idees polítiques pròpies: Rússia havia de superar el feudalisme però esquivar el capitalisme. Però no com, molts anys després de mort, acabaria passant de la mà del sanguinari comunisme estalinista.
