En època de l’imperi austrohongarès, els jueus no eren cridats a l’exèrcit. Tampoc a la Rússia tsarista. «Suportaven amb gran alegria la infàmia de no haver de fer el servei [militar]. Quan se’ls va anunciar amb gran honor de poder lluitar, fer instrucció i caure morts, va regnar el dol entre ells», escriu Joseph Roth. Havien esdevingut pacifistes. La seva religió els impedia portar una arma durant el sàbat o aixecar la mà contra una persona desconeguda, innocent. És el mateix que avui fa que els israelians jueus ortodoxos no vagin a lluitar a Gaza. Fa un segle, a l’Europa oriental, molts van optar per l’automutilació o van subornar els metges militars o van emigrar a Amèrica. Així ho explicat Roth a l'assaig periodístic Jueus errants, traduït per Pilar Estelrich i Arce (Adesiara). També acaba de sortir el seu recull Tres relats (L’Avenç), en traducció de Raül Garrigasait.
En tots dos llibres hi plana una contradictòria i nostàlgica mitificació del món d’abans de la Primera Guerra Mundial, amb Josep I com a emblema. Roth en critica els detalls, però n’admira la barreja i respecte a la pluralitat d’identitats, llengües i religions (sense renegar mai de la condició de jueu, va anar acostant-se al catolicisme). Va ser amic de Stefan Zweig, un altre glossador del món d’ahir. Esperits lliures, cultes i sensibles, ni l’un ni l’altre van saber o van voler viure l’època tràgica dels totalitarismes. Veien a venir el desastre.
Roth va néixer en una família jueva liberal al que avui és la Ucraïna fronterera amb Polònia, a la Galítsia oriental, on va tenir una educació en alemany. De jove va simpatitzar amb el socialisme i va anar a les trinxeres com a soldat, deixant a mitges els estudis universitaris a Viena, on va tornar un cop acabat el conflicte i va començar la seva carrera de periodista. Aviat es va traslladar a Berlín i va passar a ser una firma estrella. S’havia casat el 1922, però a l'esposa li va sortir esquizofrènia. Va viatjar molt, fent de periodista i publicant novel·les. Amb l’arribada de Hitler al poder, lúcid i pessimista, va marxar a París el 1933, on va morir alcoholitzat el 1939.
Publicat el 1927, al final de Jueus errants Roth és premonitori: «Amb la generació que ara va creixent dins les Joventuts Hitlerianes no podran viure experiències satisfactòries ni els jueus, ni els cristians, ni els europeus conscientment cultes. És la llavor del drac de Jàson la que hi brostarà». Denúncia, alhora, el destí de tants «sense papers» en una Europa cada cop més nacionalista: «Haver d’estar en moviment constant i no poder-se bellugar». Recorda que antigament al caminant se li preguntava on anava, no d’on venia. I ironitza amb la profusió de societats protectores d’animals i l’absència, en canvi, de societats protectores d’éssers humans. «Els que torturen animals són castigats, i els que torturen persones són condecorats». «No és estrany que la societat protectora d’animals sigui més popular que la Societat de Nacions».
Avui hem tornat al punt de partida: tancament de fronteres, por a la diferència i la pluralitat d’identitats, més animalisme que humanisme, i una ONU a la qual prenen pel pitu del sereno. Torna la militarització i en alguns països el servei militar obligatori.
A Roth l’atreien els perfils apàtrides, anacionals o «supranacionals», com el noble decadent del conte El bust de l’emperador, un senyor que parlava gairebé totes les llengües d’Europa i tenia amics i saludats dispersos pel continent, però que s’estimava i protegia els pagesos pobres del seu poble. En acabar la guerra, es va trobar que ja no era austríac, sinó polonès. Als protagonistes dels dos altres relats, un cap d’estació i un coraler, la Història amb majúscules també els passa per sobre, però amb sort diversa. Com veieu, a Roth li interessaven les persones concretes enmig dels grans fets. Ell es devia sentir així, impotent, arrossegat. Al seu funeral a París, pel ritual catòlic però sota la direcció d’un rabí, hi van assistir des de monàrquics legitimistes fins a socialistes i comunistes. Una barreja que hauria estat molt del seu gust. Com llavors, ara les mescles tornen a estar mal vistes.
