En vida, Joan Maragall (1860-1911) no va assolir la popularitat de Jacint Verdaguer, però deunidó. Combinava una poesia accessible ("la paraula viva") amb l’exercici de veu de la consciència cívica i catalanista de la burgesia a través de la premsa (La ciutat del perdó, article sobre la Setmana Tràgica que s’ha fet famós tot i ser censurat per Prat de la Riba). Avui la gent el coneix pels recordatoris dels funerals ("Sia’m la mort una major naixença!"), per La vaca cega que es llegeix a l’escola ("Topant de cap en una i altra soca") i pels seus nets polítics, el Pasqual i l’Ernest. Als nostres clàssics els costa surar. Per a qui vulgui conèixer curiositats sobre la seva vida i obra, Lluís Quintana Trias ha reunit ara a Amics de l’ànima (PAM) un petit recull de cartes i escrits d’amics del poeta amb anècdotes i records.

Hi surt una mica de tot. Mañé y Flaquer, director del Diario de Barcelona, l’influent Brusi, mentor i amic de Maragall, l’any 1900 li escriu (sempre ho feia en castellà): "Usted padece la enfermedad incurable del catalanismo". I tenia raó. I afegia: "Me ha oído decir que a mi juicio los carlistas no eran un partido sino una raza, falta en absoluto de sentido político. Lo mismo digo de los catalanistas". I potser també en tenia, de raó. En continuïtat amb el seu mestre, Pujols recorda una frase "admirable" del Maragall comentarista polític: "Ni traïdors ni màrtirs, els catalans no sabem obeir ni manar". També li escrivia (i li parlava) en castellà la seva esposa Clara Noble, filla d’un anglès i una andalusa, i amb qui va tenir tretze fills. El tretzè, el Jordi, va ser el pare dels polítics. Després de provar diferents pisos a l’Eixample, el matrimoni Maragall Noble es va instal·lar a la casa del carrer Alfons XII, que encara avui acull la casa-museu de l’escriptor. Val la pena demanar cita i visitar-la.

Joaquim Ruyra el retratava com un home amb "més ànima que cos" i tenyit "d’una gravetat pensativa i dolça". Unamuno el considerava el seu "hermano del alma". El modernista i filoanarquista Pere Corominas, des de l’amistat i la distància ideològica, el recordava així: "L’únic home que a còpia d’ésser home, era poeta". D’Ors, des de la discrepància estètica, l’apreciava molt. L’historiador de l’art Josep Pijoan descrivia el rebombori del primer discurs inaugural en català a l’Ateneu Barcelonès fet per Guimerà i amb Maragall de secretari de la institució: "Vam expulsar els castellanistes de la sala". I afegia: "Si en Maragall hagués viscut [més anys], amb la seva ànima eternament jove, ens hauria ensenyat moltes més coses".

Des de la distància generacional, Gaziel l’admirava i en recorda un viatge en tren tornant dels Jocs Florals de Lleida en què Maragall troba el gran astrònom i jesuïta Ricard Cirera, "dos mestres catalans, dos admirables poetes: un de la paraula vida i l’altre de l’astronomia". Un també jove Carner li va expressar la seva solidaritat quan el 1902 Maragall va ser processat per separatisme per l’article La patria nueva, i d’allà va sorgir una relació entre tots dos. Carner li va presentar Riba i Sagarra. D’aquest últim és aquesta impressió: "De Maragall, vaig caçar primer de tot la lluentor oberta, dilatada i generosíssima dels seus ulls; ulls d’un negre blavós d’antracita, despullats i golafres per xuclar de dalt a baix la pinzellada essencial de tota cosa vivent. Em ressonà dins l’orella el to càlid, i com de bronze, una punta esquerdat i una punta rogallós, de la seva veu..." Una veu que es va apagar el 20 de desembre del 1911, just ara fa 110 anys.