BarcelonaL'escriptor en llengua castellana Javier Marías, que temps enrere va fer molt bones novel·les, hauria de posar-se com a exemple del que un periodista –ho és tothom que escrigui en un diari, perquè no és un lloc per publicar-hi tesis doctorals– no ha de fer mai: estar contínuament de mal humor. Ja fa anys que Marías fa servir un to desagradós, reganyós i displicent als articles que publica en un periòdic “internacional” espanyol, molt llegit; però amb l’article que va dedicar la setmana passada a l’alcaldessa de Barcelona va superar tots els límits del que pot considerar-se decorós, i, especialment, eficaç.

Seguint el text d’aquell article, l’escriptor feia servir les paraules següents, una o dues en cada frase, relatives a la persona de Colau o a l’estat actual de la ciutat de Barcelona: “mamarrachada”, “alcaldesa bufa”, “cutre”, “infame mezcla”, “pueril y hortera”, “chafarrinón esperpéntico”, “pueblerino, palurdo, cateto” (les tres seguides), “pintajos”, “diseñado por esquizofrénicos”, “redecoración salvaje”, “garabatos horrendos”, “imbecilidad”, “enloquecida cruzada colauita”, “cruzada (altra vegada) primitivista y retrógrada”, “Colau y su equipo son tan ignorantes...”, “antojo hortera (altra vegada)”, “atropello mayúsculo”, “imparable fealdad de su capital”, “obediencia bovina”. Massa exabruptes en una sola pàgina.

Sobta que un escriptor que va viure a Anglaterra i que va fer una traducció admirable del llibre de Laurence Sterne, Tristram Shandy, novel·la plena d’humor com poques n'hi ha, no s’hagi amarat ni una mica d’aquest humor anglès, el famós wit, que continua sent el més refinat i cortès dels annals de l’humorisme literari i periodístic del món sencer (gairebé tots els grans autors anglesos dels segles XVIII i XIX van practicar el periodisme, com ho fa ell mateix).

De vegades lamentem que a Catalunya s’hagi perdut una bona dosi de l’humor que va ser gloriós –i enormement útil en moments de desventura– entre la generació modernista i el final de la guerra civil. Però sembla clar que articles com els que regala Javier Marías a l’opinió pública espanyola cada setmana, o bé fan pensar que l’humor és una virtut que s’està perdent a tot arreu, o bé fan creure que els estirabots de certs madrilenys contra Catalunya i contra Barcelona i la seva màxima autoritat han arruïnat, entre la població de la gran capital, un humor del qual també havien participat en altre temps.