“Et penses que ets el rei del mambo, que tothom està esperant el teu llibre, però llavors surt i ningú se n’assabenta i, els que se n’assabenten, troben que pse...” Aquest que, l’any 2017, m’explicava això, sí que és, en realitat, un dels reis del mambo de la literatura catalana: Jaume Cabré. En conversa a casa seva per a un programa del canal 33, parlàvem de la importància que té per a ell poder treballar amb temps. La frase del començament fa referència als seus inicis, quan –m’explicava– tenia moltes ganes de publicar, i molta pressa; una impaciència pròpia de l’edat. Fins que, un dia, va rellegir un llibre seu que ja havia sortit i li va semblar que hi havia moltes coses que no funcionaven. Des de llavors, es van acabar les presses i s’ho va agafar tot d’una altra manera: “Ningú espera res. L’únic que podria posar-me pressa és l’editor, i tampoc ho farà, perquè no li convé”.

Tinc molt bon record d’aquella estona amb Cabré. Va ser molt generós parlant-me del seu ofici, del que significa l’escriptura per a ell, i de tots els aprenentatges que ha fet al llarg dels anys, com aquest de la necessitat del temps. Que important que ha de ser, poder treballar sense aquesta pressió fins que et sembli que ho tens, que pots estar satisfet amb el que has escrit (encara que, com també em deia Cabré, costi tant donar una obra per acabada!). Pot semblar una bestiesa, però no ho és. Tenir temps per escriure, per rellegir, per refer, pot ser determinant per a un llibre. El ritme frenètic que sembla haver-ho envaït tot també ha arribat a la literatura, em consta, i em trobo força vegades amb llibres que, segur, amb una mica més de maduració, de repòs, de revisió... de temps, en definitiva, podrien ser millors. La prova, sense anar més lluny, la tenim amb l’Eva Baltasar. Després del gran èxit de la seva primera novel·la, Permagel (encara recordo la trucada de la Maria Bohigas, de Club Editor: “Anna, l’has de llegir. Quin descobriment, aquesta veu!"), tothom esperava la sortida de la segona. En sabíem el títol, Boulder, i la data de publicació. Poc temps abans, però, un correu de l’editorial ens avisava que la posposarien: l’Eva Baltasar encara no la tenia acabada, i volien respectar el tempo de la seva escriptura. Efectivament, Baltasar explicaria després que li va costar molt que li sortís la novel·la. Sempre diu que la va lluitar dues vegades, les dues vegades que la va reescriure, fins que, finalment sí, es va enamorar de la seva protagonista i es va publicar la Boulder que coneixem i que l’ha portat a ser finalista del premi Booker Internacional. No m’estendré en el que ha significat aquesta fita per a la literatura i la llengua catalanes i també per a l’obra de Baltasar, perquè ja ho hem dit: ha estat importantíssim, sens dubte, igual que el reconeixement a la traducció, en aquest cas de Julia Sanches. El que voldria reconèixer, ara, és la saviesa d’una editora que va saber esperar, i la d’una autora que va voler ser fidel a ella mateixa, que va insistir, que respecta tant el seu ofici, la seva escriptura, que no en va tenir prou amb qualsevol cosa. És així, crec jo, com es construeix la bona literatura.