BarcelonaFa anys que en el món de la traducció hi ha el debat (el temor) de si les màquines poden substituir els traductors en la seva feina. En molts àmbits no literaris ja es treballa amb traduccions automàtiques, que després els humans "postediten". La teoria és que la màquina fa la feina grossa i l’humà la refina. Se suposa que això accelera el procés i, sobretot, l’abarateix. Jo recelo de la postedició: crec que si un professional de la llengua es passa cinc o sis o vuit hores al dia llegint textos malgirbats, al final el seu cervell acaba naturalitzant i donant per bones solucions que són poc idiomàtiques, i això a la llarga produirà males traduccions. Aquesta tendència del cervell a normalitzar solucions poc genuïnes la podem constatar, per exemple, en l’expansió de l’ús pronominal de caure ("se m’ha caigut" en lloc de "m’ha caigut"). Quan jo era petita no ho deia ningú i ara s’ha estès a parlants de totes les edats, és a dir, parlants que abans no ho deien ara han adoptat aquest calc del castellà perquè de tant sentir-lo ha acabat per semblar-los natural. El mateix passa amb l’ús intransitiu d’olorar (l’execrable "olora bé" per dir que "fa bona olor"). Sentir-ho repetidament fa que al final el cervell ho doni per bo.

El problema de la traducció automàtica no s’acaba aquí: l’escull principal és que difícilment ofereix solucions creatives o estilísticament estimulants. D’aquí que no s’apliqui (encara?) en la traducció literària. És veritat que algunes eines poden ser utilíssimes al traductor, però encara falta molt perquè una màquina pugui traduir bé un llibre.

Ara, però, el debat (el temor) de si les màquines poden substituir-nos comença a arribar a la creació mateixa. Com que dubtava de tot plegat, he preguntat al ChatGPT d’OpenAI si això ens ha de fer patir, i voilà:

"La intel·ligència artificial pot ser capaç de produir textos gramaticalment correctes i coherents, però encara li costa molt comprendre les emocions i les complexitats de la vida humana, que són fonamentals per crear una obra literària de valor. La literatura és un art complex que requereix molts factors diferents, i la IA encara no està a l'altura per crear-la de manera autèntica i significativa".

¿Perilla, la gran literatura?

Potser la IA encara no escriu amb gaire gràcia, però alerta: l’estil de molts articulistes no està gaire lluny del d’aquesta resposta (el to pla, el mer encadenament de frases de sentit comú). Umbral deia que un bon article ha de combinar assaig, poesia i actualitat. A la IA li falta poesia.

Aquesta qualitat plana i ensopida del text es nota també quan escriu ficció. Li he demanat que escrigui "la primera frase d’una novel·la de qualitat": "La nit en què vaig conèixer la Clara, vaig notar com el meu món gris i monòton es desfeia davant dels seus ulls blaus com el cel".

Li demano que ho millori, perquè em sona tòpic: "Vaig conèixer la Clara en una nit plujosa, i tot i que el seu vestit era mullat i enganxat al seu cos, la seva mirada em va fer sentir com si el sol brillés exclusivament per a nosaltres dos". Els tòpics han empitjorat (el sol brillant només per ells, la nit plujosa, la imatge Miss Samarreta Mullada). Li demano que hi posi poesia: "En aquella nit de pluja, quan els llamps es debatien en un ball frenètic al voltant meu, vaig veure la Clara per primera vegada. La seva presència em va envoltar com un vel de seda, i vaig sentir la seva dolça veu com un cant de sirena que em portava cap a un món inexplorat de bellesa i poesia".

Aquesta IA és una metralleta de cursilades i tòpics, sí, però en alguns cursos d’escriptura us juro que hi ha alumnes que no arriben a aquest nivell. Sigui com sigui, la Gran Literatura de moment no perilla. Ara tot això està a les beceroles, però algun dia haurà evolucionat prou per escriure amb cara i ulls. I se m’acut que això serà una oportunitat formidable perquè la literatura trenqui algunes cadenes. Igual que la fotografia va alliberar la pintura de la seva funció mimètica, crec que en el món de la literatura la IA també alliberarà la literatura de certes servituds i exigirà als humans més creativitat i agosarament. Tot serà que quan això passi ja no quedi ningú que llegeixi.