L'any passat vaig guanyar una beca d'escriptura. Me la van concedir al juny i al gener havia de justificar-la, amb l'entrega de l'obra acabada. A la feina estic acostumada a treballar amb dates límit en la presentació de projectes, i sempre m'ajuden a deixar de procrastinar, focalitzar-me en la tasca i prendre decisions. Però l'experiència de tenir una data límit inamovible en l'entrega d'un projecte creatiu em va produir l'efecte contrari. Com més s'acostava la data, menys capaç era de concentrar-me en el desenvolupament de la trama i més angoixada estava per aquest bloqueig. En circumstàncies normals, quan se m'acudeix una idea per fer un relat, sempre sé com comença i com acaba. El nus, en canvi, està envoltat de boira i començo a escriure a cegues, vivint la situació amb el/la protagonista, sense gaires pistes del que passarà. Sovint torno a començar des de zero, perquè no m'acaba de convèncer la veu amb què m'he acostat a la narració. I així vaig fent, ara endavant, ara endarrere, fins que acabo trobant el camí definitiu que em porta a la resolució de la història. Aquesta vegada, només podia pensar que havia de fer córrer les protagonistes, però no hi havia manera de fer-les avançar. Es van quedar congelades setmanes i setmanes en la mateixa escena, i la boira no es dissipava.

De manera molt similar, el febrer passat una editorial em va convidar a participar en una antologia de relats, amb data límit a finals de juny. Tinc un cervell de tarannà hiperactiu i les meves dificultats passen per com casar l'excés d'idees amb les funcions executives necessàries per portar-les a terme. Aquest cop, les setmanes anaven passant i em vaig trobar en un desert creatiu. No és que tingués idees que no m'agradessin, és que no se m'acudia absolutament res. I en totes dues situacions, pensar que al final hauria de finalitzar amb pressa i que el resultat podia acabar sent un cagarro per aquest mateix motiu, encara m'immobilitzava més.

Tinc clar que les dates límit formen part del procés de creació mateix, perquè els projectes han de tenir un final, i els escriptors hem d'aprendre a organitzar-nos la feina tenint-les presents. Però que hagis de retornar els diners d'una beca si no ho entregues tal dia (i de la mateixa manera exacta que fa mesos vas explicar en una sinopsi) o que un text hagi d'entrar a impremta dues setmanes després de la data d'entrega, indica poca comprensió del procés creatiu.

És necessari, doncs, que beques i editorials tinguin en compte, a l'hora de planificar justificacions i encàrrecs, respectivament, que la flexibilitat és la millor amiga de la creativitat. La salut mental dels escriptors del país (i la qualitat dels nostres escrits) els hi agrairà.