OBRO FIL
ANNA GUITART

La impostora

A la meva pila de lectures per a l’estiu, habitualment poc realista, aquest any hi tenia un lloc d’honor Anna Karènina, de Tolstoi. El mateix lloc d’honor que hi tindrà l’estiu que ve, perquè no l’he pogut llegir. Em sap greu, perquè fa temps que en tinc moltes ganes, però també perquè reforça la meva sensació de ser una impostora. Tinc la sort (diria el privilegi, però a vegades em sembla que hem gastat massa la paraula) de poder dedicar-me a parlar de llibres. Sovint dic que tinc la millor feina del món, però el que no verbalitzo és la por “de ser descoberta”. Que algú em posi en dubte perquè no he llegit Anna Karènina. Tampoc Moby Dick, l’ Ulisses de Joyce o Guerra i Pau. Un dels meus pitjors malsons és estar en directe a la tele, que mori un gran autor que encara no he llegit i no saber què dir-ne. Adeu a la millor feina del món!

Em sembla que si puc fer ara aquesta confessió és gràcies al comentari d’una col·lega: “Ja, però ¿i tot el que sí que has llegit? Ho has pensat, això?” No, no ho havia pensat, i no li falta raó. Per què me n’havia oblidat, d’aquesta part? No crec que fos només perquè quan et dediques als llibres se suposa que has d’haver llegit molt, evidentment, sinó també perquè sempre he detectat una mirada recriminatòria quan he “confessat” no haver llegit segons quins clàssics. Segur que us ha passat: un “Ah, no has llegit Anna Karènina?” (trieu el clàssic que vulgueu), acompanyat d’una mirada de suficiència. Doncs miri, no, no l’he llegit. Encara. Tinc la sort de tenir aquest gran llibre encara per descobrir, igual que tants altres que voldria haver llegit.

Una vegada, l’actriu Rosa Novell, lectora voraç, em va explicar un somni que tenia des de petita: viure en una habitació molt gran, envoltada de llibres, amb un llit al mig. Llegir sense parar, i que la mort li arribés just després de llegir l’últim llibre que es publiqués al món. Morir havent-ho llegit tot. És tan bonic com impossible. De fet, per primera vegada començo a pensar que hi ha molts llibres que ja no tindré temps de llegir. Això em neguiteja, i de tant en tant miro les prestatgeries de la meva biblioteca resseguint títols que no sé si arribaré a descobrir. El consol m’arriba gràcies a la gens impostora periodista Laura Fernández, que em porta les paraules de Roberto Bolaño: “ Tengo muchos libros, algunos no los he leído y sé que no los voy a leer jamás. Pero, de cuando en cuando, los hojeo. Me gusta tenerlos cerca ”.

Ja tinc l’Anna Karènina col·locada ben a prop.