Amb els perdedors dels perdedors. Així és com George Orwell va viure la Guerra Civil i com la va reflectir al llibre Homenatge a Catalunya, ara recreat en una interessant versió en còmic a càrrec d’Andrea Lucio (il·lustracions) i Jordi de Miguel (guió) editada per Rosa dels Vents en traducció de Jordi Ainaud. Mogut per les seves conviccions antifeixistes, Orwell va lluitar al bàndol republicà i, dins d’aquest, amb el comunisme llibertari del POUM, que a mitja guerra va ser escombrat -és a dir, perseguit i assassinat- pel comunisme ortodox del PSUC. Va viure, doncs, dues guerres en una. I les va perdre totes dues. Va passar en pocs mesos de l’idealisme igualitari en una Barcelona on semblava que havien desaparegut les classes socials (desembre del 36) al desengany revolucionari també en una Barcelona on de cop l’esquerra autoritària combatia a mort els que fins aleshores havien estat companys de lluita (maig del 37). I entremig, l’experiència de les trinxeres al front, amb unes milícies formades per nois molt joves sense entrenar i mal equipats, i on el van ferir.
L’obra de Lucio i De Miguel no és una simple rèplica lineal del llibre, sinó un viatge a la memòria de la gènesi de l’obra. Per reconstruir les circumstàncies en què Orwell va escriure Homenatge a Catalunya, els autors introdueixen els comentaris de Richard Blair (fill de l’escriptor), de l’estudiós Miquel Berga, de l’historiador Fernando Casal i del periodista Víctor Pardo. De manera que juguen amb dos plans temporals i dues mirades: del llibre i del present. Richard Blair no dubta en aconsellar al lector que prengui nota del que va intuir Orwell (l’adveniment del feixisme) perquè creu que està tornant a passar. “Durant els sis mesos de guerra que va viure, va aprendre el que era l’essència del totalitarisme. Tot el que va veure al front d’Aragó i a Barcelona és l’origen de La rebel·lió dels animals i de 1984 ”. Va conèixer de primera mà “la manipulació del poder”.
Els llocs de la memòria d’Orwell i la guerra reflecteixen lamentablement l’Espanya que no ha girat full. Al que va ser el front d’Aragó, a pocs quilòmetres de la ruta que porta el seu nom, encara hi ha un monument franquista on grups de falangistes segueixen celebrant l’‘alzamiento’. Altres llocs, com les Rambles de la capital catalana, on Orwell va viure a l’Hotel Continental i va fer guàrdia al terrat del Poliorama fusell en mà amb els companys del POUM, han canviat massa: “Recuperar les Rambles per als veïns de Barcelona és una batalla encara més difícil de guanyar que la que va lliurar Orwell”, diu Fernando Casal.
Quan, perseguit, va marxar definitivament, ell i la seva companya Eileen van haver de passar per una parella convencional i benestant: si sis mesos abans tocava disfressar-se de proletari, ara la salvació era fer-se passar per burgesos. El somni de la igualtat s’havia esfumat. La guerra ja s’estava perdent... Ens n’ha quedat, si més no, l’honest testimoni d’Orwell: “La guerra, en què vaig tenir un paper ínfim, m’ha deixat sobretot mals records, i tanmateix no me l’hauria volguda perdre. Quan has pogut contemplar un desastre com aquest -i la guerra d’Espanya, acabi com acabi, haurà estat un desastre espantós, amb independència del carnatge i del sofriment físic-, no necessàriament has de caure en la desil·lusió i en el cinisme. És ben curiós, però tot el que hi he viscut no m’ha fet perdre la fe en la decència de les persones, sinó que me l’ha reforçada”.
