BarcelonaEncara més important que escriure sobre les coses en les quals creiem és creure en el mateix fet d'escriure. Això és el que va dir Edith Wharton en un prefaci als seus relats de fantasmes: "No existeixen els fantasmes, sinó tan sols narradors d'històries de fantasmes". Potser aquesta idea és exportable a la història, a la filosofia, a la política... No sols als contes de fantasmes, sinó també a matèries més properes a la realitat i que, en bona part, la conformen.

S'ha reeditat recentment la Historia de Roma, de Theodor Mommsen (ed. Turner, 2022), una obra monumental que l'any 1902 va proporcionar al seu autor el segon premi Nobel de literatura que atorgava l'acadèmia sueca. Estem parlant de cultura, de metodologia, però al mateix temps es tracta d'un altre narrador de fantasmes, els del nostre passat, els que van bastir això que ara anomenem la nostra civilització.

Amb Theodor Mommsen succeeix el mateix que amb Karl Marx: no és que entre aquests intel·lectuals hi hagi un historiador o un sociòleg fonamental, o emblemàtic, sinó que a banda d'intel·lectuals són una manera d'escriure, un estil, és a dir, grans escriptors. I això és el que fa fascinants les seves obres. El que ens deixa bocabadats és la seva literatura, el seu cap, el seu caràcter escrivint. En definitiva, el seu esperit.

Sense cap dubte, Mommsen i Marx van parlar de fantasmes que sí que existien. El famós fantasma de Marx que ronda per Europa al començament del Manifest comunista tant podria fer esment d'un espectre en concret com al·ludir a cert esperit general, és a dir, a l'esperit d'una època. Marx té raó perquè escriu bé. I, encara més, quan s'escriu molt bé es té molta raó. Convencen més les paraules que les idees, ja que les paraules són el mirall on es reflecteixen els nostres pensaments, els col·lectius i els privats.

El populisme se serveix d'aquesta qualitat de les paraules. Malgrat això, el populisme és tot el contrari del que estem diem. Al populista no li cal expressar-se bé. Al revés, necessita paraules i frases matusseres per nodrir-se de les nostres idees més barroeres. Un populista pot guanyar unes eleccions però no un premi Nobel de literatura. El dia que això pugui succeir arribarà la fi de la nostra civilització. Sembla que va amb segones? De cap manera.

A mesura que deixem de creure en les institucions (l'Acadèmia Sueca en aquest cas), el populisme guanya terreny. El populisme no és l'individu davant el poder, tal com li agrada presentar-se. És el poder desmantellant les institucions per acabar amb els individus. El que sempre vol un populista és que li donin la raó, perquè mai no la té. Tindrà abans el poder que la raó.