Encara que siguin dues paraules franceses -una de les quals és l’origen de la paraula turista -, el Grand Tour va ser una pràctica duta a terme, especialment, pels anglesos. Quan un noi de bona família havia acabat els estudis de joventut, el seu pare l’enviava a fer una volta ( tour ) per Europa, bo i entenent que el continent tenia una cultura històrica més gran, i més variada, que l’anglesa. Era de bon to que aquests joves “es fessin grans” -com passava aquí amb el servei militar- sortint de casa, i per a això semblava que no hi havia cosa més profitosa que travessar el canal de la Mànega, endinsar-se en terres de França i Alemanya, visitar París, freqüentar els museus i els salons científics i literaris -també les demoiselles -, travessar els Alps, visitar Itàlia de dalt a baix, fins a Nàpols, i, en el millor dels casos, passar a Grècia per admirar-ne les restes arquitectòniques.

Els humanistes del Renaixement havien recorregut tot el continent -fins a Upsala, per exemple- per intercanviar els seus coneixements, tots renascuts sobre el passat gloriós de Grècia i Roma: així van fer-ho els humanistes florentins, els valencians (Lluís Vives) o els holandesos, com Erasme de Rotterdam: viatjar va ser, ja des del segle XVI, la garantia d’assolir una idea vasta de les societats europees i, amb elles, l’enorme tradició culta que es troba al nostre continent. El tour. Els nois viatjaven a cavall o en coach, amb un o dos criats, o amb una colla d’amics, i val a dir que s’ho passaven de meravella, ara al saló d’una dama del bulevard Saint Germain, a París, ara a l’òpera de Milà, ara als palaus de la Corona d’Aragó, a Nàpols, ara pitjant l’empedrat intacte i mirant les pintures de Pompeia.

Quan el viatge els deixava una mica de lleure, els joves anglesos escrivien al seu pare ennovant-lo de les coses que havien conegut, més que les que havien experimentat. Així, per exemple, el fill de Lord Chesterfield (1694-1773), Philip Stanhope, va escriure un dia al seu pare, des del continent, per rebre’n instruccions sobre quines pràctiques amoroses li eren permeses o aconsellades. El senyor Chesterfield, que ja havia passat l’edat dels grans fogots sentimentals -que, de fet, no van explotar arreu fins al Romanticisme, mig segle més tard-, li va dir al seu noi: “Fill meu, no t’amoïnis gaire amb les coses del sexe. Festejar una noia i seduir-la només porta inconvenients: costa molts diners, s’hi perd molt de temps i un acaba al llit en la mateixa positura que un pollastre rostit”. No sabem si el fill li va fer cas o no.