Tornant a l’ús no normatiu de desgraciat com a sinònim de mala persona del meu últim tast, què faríeu davant aquest text?: “La maldat de l’artista ens planteja la següent pregunta: quina relació hi ha entre vida i obra? ¿Es pot fer art valuós sent un desgraciat?” Aquest desgraciat, si fem cas del diccionari, només pot voler dir “mancat de sort o de gràcia”, però la intuïció també ens du a un “mancat de felicitat” que no apareix al DIEC2 i sí a l'entrada desgraciado del DRAE. Ara bé, prescindint del context –agafant la frase interrogativa aïlladament–, no arribaríem al sentit que aquí el que escriu vol donar a desgraciat, que és el de “mala persona” (i que també recull el DRAE). De fet, és tan habitual que un artista no sigui gaire feliç o no tingui gaire sort que, per ajudar el lector, jo aquí canviaria "un desgraciat" per "mala persona". ¿Vol dir això que el desgraciat que vol dir “mala persona” és sempre un castellanisme inacceptable? ¿No és genuïna, per exemple, la frase “És un desgraciat i no penso dirigir-li més la paraula”?

Crec que sí que és genuïna i també crec que el DIEC2 faria bé d’ampliar l’entrada desgraciat amb les accepcions “mancat de felicitat” i “mala persona” –no cal que les defineixi exactament així–, perquè són usos arrelats. Un bon diccionari no ha d’excloure la polisèmia d’un mot tement que donar significats gairebé contraris a la mateixa paraula crearà ambigüitat, perquè el parlant competent sap servir-se'n en contextos que la desfan. El mateix DIEC2 no exclou pas aquesta polisèmia a l’entrada miserable, que vol dir alhora “d’una extrema pobresa”, “extraordinàriament gasiu” i “que mereix el menyspreu, la indignació, per la seva abjecció, per la seva vilesa”.

La clau de tot plegat és entendre que la semàntica negativa de paraules com miserable o desgraciat s’estén cap a sentits insultants o despectius de manera inevitable i bastant universal. Llavors, parlar d’interferència del castellà perquè el DIEC2 encara no recull accepcions que sí que recull el DRAE no té cap sentit: el que cal és revisar i ampliar el DIEC2. La interferència és allò a què una llengua arriba per influència d’una altra llengua sense que hi pogués arribar per ella mateixa. Quan pot arribar tota sola a un cert ús, el fet que l’altra llengua hi arribi abans o l’hagi recollit al diccionari abans, no expulsa aquest ús de la genuïnitat. Influir no és interferir si la influència només acompanya l’evolució interna de la llengua influïda