Continuo resumint la llarga i rigorosa resposta que el 3 de juliol l’Accademia della Crusca -una mena de RAE italiana- donava a una inquietud de molts usuaris de l’italià: “ Il COVID-19 o la COVID-19? ” Vaig acabar l’últim tast amb la Crusca lamentant que, malgrat haver prescrit el femení, el gènere masculí -després d’uns inicis vacil·lants- s’ha acabat imposant fins al punt que “ara és inversemblant invertir la tendència”. Els cercadors de Google en pàgines en italià mostraven al juny 16.500.000 resultats per a il Covid-19 enfront de només 318.000 per a la Covid-19. L’èxit de la prescripció acadèmica no arribava al 2% de l’ús real. I encara era més baix a La Repubblica o La Stampa.
La Crusca té molt clar que el motiu de la desobediència és que covid-19 s’assimila a virus, com ho demostra que sovint aquest terme alterni amb coronavirus. I jo hi afegeixo que el que explica aquesta assimilació és la impronunciabilitat (la naturalesa de no-paraula) del nom científic del virus: SARS-CoV-2 (coronavirus 2 de la síndrome respiratòria aguda greu). Una impronunciabilitat que no suposa un obstacle per al llenguatge especialitzat però que és una barrera insuperable per al general, inclòs l’informatiu.És cert que, en teoria, hi havia la possibilitat que covid-19 fos malaltia o virus depenent del gènere. Però la frontera entre malaltia i virus és tan tènue dins el llenguatge informatiu que aquesta distinció -que a l’ARA vam intentar-acabava creant dubtes constants en els redactors, incoherències en el text i un desconcert general en els lectors. Això explica que els mitjans s’hagin acabat decantant per un sol gènere. Quin? Mentre que el nom d’un virus rarament, per no dir mai, és femení, hi ha força malalties masculines. La Crusca esmenta en italià il tifo, il morbillo, il vaiolo, il colera, il Parkinson, l’Alzheimer... Resultava, doncs, més estrany dir la Covid-19 referint-se al virus que dir il Covid-19 referint-se a la malaltia, i potser per això la unificació es va fer en italià anant al masculí, que és, d’altra banda, el gènere no marcat en les llengües romàniques.
UN LLOGARET QUE RESISTEIX
No sembla que en català hi hagi raons per actuar diferentment. El mateix Termcat, a la fitxa Què és i com s’escriu el chikungunya?, justifica el masculí dient: “Tant el masculí com el femení són possibles per a noms de malalties en català, però la proposta que presentem es basa en l’ús majoritari (en català i en altres llengües romàniques) i en el caràcter de gènere no marcat que té el masculí en aquestes llengües”. Seria també el cas del Zika o l’Ebola. I fixem-nos que en tots tres casos -chikungunya, Zika i Ebola- el nom de la malaltia és també el del virus. Aquest argument ens porta a preguntar-nos: què ha passat en les altres llengües romàniques amb el gènere de covid-19? I la Crusca, que també s’ho pregunta, ens ho explica.
Acadèmies com ara la francesa o l’espanyola han dit, amb més o menys èmfasi, el mateix que la Crusca: han prescrit o preferit el femení perquè, en castellà i francès, malaltia (el disease de la d de covid ) és de gènere femení. Però, igual que li ha passat a la Crusca, l’ús general francès i castellà prefereix, desobeint l’Acadèmia, el masculí. Hi ha pesat molt l’ús de covid-19 com a nom del virus. Hi ha pesat fins al punt que l’ Oxford Learner’s Dictionaries dona com a única definició de COVID-19 “ a type of coronavirus that was first repor ted in 2019 and became a pandemic ”. I és que, de fet, mentre que les malalties que causa són múltiples i diverses -incloent-hi l’absència de malaltia-, el virus és una realitat única i tangible. Podem dir, per tant, que en l’ús més general la metonímia -el virus- es menja el sentit recte -la malaltia- i masculinitza el terme.
¿En l’ús general de totes les llengües romàniques? No, com a les històries d’Astèrix, una regió al nord-est de la península Ibèrica que parla català es resisteix al masculí que ho envaeix tot. Per què aquesta excepció? La Crusca també s’ho pregunta i ho atribueix, en part, al fet que la primera reacció del Termcat a favor del femení va ser molt ràpida (12-2-2020). És l’única raó? Hi respondré contestant una pregunta molt més àmplia: qui fa la norma en les grans llengües del segle XXI?
QUI FA LA NORMA?
La norma no s’estableix igual en les llengües fortes que en les que s’estan minoritzant. Com més forta és una llengua (i més oberta la societat que la parla), més és l’ús -és a dir, el conjunt de parlants- el que acaba establint-la. La norma és, doncs, el que triomfa en un ús que, de manera prèvia o paral·lela, és informat i format per institucions i publicacions prestigioses. Dit altrament, si una gran majoria de parlants formats i informats s’acaben decantant per una forma “no normativa” és l’ autoritat lingüística la que modifica la seva norma i l’harmonitza amb l’ús.
Per què l’ús no obeeix sempre la norma prescrita? Doncs perquè no sempre s’hi sent còmode: perquè qui la prescriu no sap posar-se a la seva pell. De vegades el criteri prescriptiu és més erudit que funcional: hi pesa massa el passat. D’altres no té prou en compte el context comunicatiu. Els millors prescriptors fan normes obertes: deixen que els usuaris se les emprovin i hi fan els retocs necessaris.
La comunitat catalanoparlant és, per raons poc envejables -la inseguretat i l’actitud defensiva que propicia la minorització-, menys oberta i més disciplinada lingüísticament que els parlants d’espanyol, italià o francès. Això fa que la norma la intimidi més i que, per tant, l’ obeeixi fins i tot quan per salut normativa -per fer-hi els retocs necessaris- aniria millor certa desobediència. Dit en altres paraules, en català la norma que ens proposen els acadèmics no és prou modificada i polida per un ús desinhibit i assertiu dels parlants formats i informats.
