Fa unes setmanes es va celebrar el Gutter Fest a Can Batlló, a Barcelona, que és el Woodstock de l'autoedició. També hi va haver fang i pluja, els quals són el poder i la glòria de tot esdeveniment independent. L'autoedició és com el budisme beatnik o el sufisme de Franco Battiato, una via d'autoconeixement per a moderns. En un festival tan gran, i davant d'una allau d'autoedicions, on es pot dir que no n'hi ha cap ni una d'exempta d'interès, tothom es troba tota l'estona una mica perdut i atabalat.

El millor d'aquests festivals és el reconeixement constant entre autors i lectors. Pateixen la mateixa pluja, beuen les mateixes birres (o aigües) i comparteixen una actitud. Això no passa a les fires de llibres, ni als Sant Jordis, ni ja als salons del còmic. És fàcil que, en una parada del Gutter, un autor, una creadora, li expliqui a qui se li acosta com va fer la seva publicació, per què la va fer, què sent quan la fa... En altres llocs passa al contrari, els autors hi van per escoltar les històries dels seus lectors. Això és perquè hi ha una jerarquia, una relació de poder. Escoltar és manar. Escolten els reis, els jutges, els metges... I la gent normal els explica les seves coses, la seva vida; perquè es tracta d'això, de viure i d'explicar-ho.

Aquest cop hi havia, per exemple, la parada de la Panchulei, una dona xilena que viu a Mataró i que li feia una foto a tothom que li comprava un fanzín per penjar-la a les xarxes, molt contenta i dient coses maques de tots els seus compradors. Del munt de fanzins que havia fet, el seu preferit es diu Bibliofilia. És un quadern on han dibuixat la seva història d'ençà que era una nena que llegia contes a casa de l'avi fins que es va arruïnar obrint la seva pròpia llibreria a Santiago de Xile. I, molt a prop, hi havia la fotonovel·la Senyorets, que Ángela Losa i Javier Lozano van fer amb un àlbum de fotos (potser de la fi dels anys 50), rescatat dels Encants. L'àlbum contenia un reportatge familiar, o d'un grup d'amics, que van d'excursió al camp, i els creadors del fanzín l'han transformat en el casament del Jordi i el Sergi. Està ple de vida.

El cas és que hi hauria milers de fanzins més per esmentar, i tots prodigiosos. Hi ha gent que mai no s'ho perd, com Marc Charles, l'artífex de la revista Forn de Calç, guanyadora del Premi al Millor Còmic Alternatiu, al festival d'Angoulême d'enguany. Ser expert és ser saurí. La cultura funciona per intuïció. Val més encertar que estar segur. Val més aprendre que saber. Mai no se sap. Els qui saben no volen mai deixar de ser els qui saben, i és així com la cultura es converteix en poder. La intuïció, però, no és un pensament màgic. Ni tan sols és pensament. És un impuls. La màgia ve a continuació. A la vida real, tot és màgic.