Llegim 06/01/2021

J.V. Foix, Joan Gili i... Carles Capdevila

Anècdotes íntimes i coincidències atzaroses en un nou epistolari de Foix

3 min
J.V. Foix el 1919

BarcelonaL’estiu del 2009, quan Carles Capdevila em va explicar el projecte de crear un diari, la meva resposta va ser que podia comptar amb mi i que ens havíem d’inspirar en el millor periodisme català de l’època republicana, el de diaris com La Publicitat, òrgan dels intel·lectuals catalanistes i progressistes (Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili, Pompeu Fabra, Garcés, J.V. Foix, Riba, Gasch, Sagarra, Carner...). Precisament el seu director més emblemàtic i longeu va ser el periodista Carles Capdevila. Això li va fer gràcia, al Carles. L’estiu següent començàvem a crear la redacció de l’ARA i jo encetava la tasca de reclutar firmes de relleu per bastir un diari de nivell intel·lectual en el camp de l’opinió cultural i política dins l’univers catalanista. La resta de la història els lectors d’aquest diari ja la coneixen.

Explico això ara perquè acaba d’aparèixer la correspondència entre Foix i el llibreter i editor Joan Gili, Entre llibres i llibres (Fundació J.V. Foix - Ed. 62), a cura de Margarida Trias i Josep Mengual, que comença amb una carta en què el poeta de Sarrià, que dirigia les pàgines culturals de La Publicitat (hi va treballar entre el 1922 i el 1936), diu al seu amic i cunyat Joan Gili que el director del diari, Carles Capdevila –no tenen cap parentiu–, li dona el vistiplau perquè provi de fer cròniques esportives (sobre Wimbledon) des de Londres; acabaria fent sobretot articles culturals. La carta està datada al juny del 1935. Gili, que aleshores tenia 28 anys, s’havia traslladat a Anglaterra feia uns mesos, on s’acabaria convertint aviat en un informal cònsol cultural català a la Gran Bretanya.

Foix s’havia casat l’agost del 1931 amb una germana de Joan Gili, la Victòria, quan ell tenia 38 anys i ella 22. Es portaven 16 anys i el matrimoni en va durar un més, 17: no van tenir fills i el 1948 ella el va abandonar: “L’allunyament de la Victòria, en alliberar-me de les seves excepcionals imprudències, m’ha fet bé”, escriu el 1949. Però l’amistat i la relació intel·lectual amb el Joan va durar tota la vida, com demostra aquesta correspondència. Gili, en efecte, va ser una persona clau per a la projecció internacional de la cultura catalana durant el franquisme. La seva llibreria Dolphine (aviat també segell editorial), establerta primer a Londres i després definitivament a Oxford, va esdevenir un referent per a les lletres catalanes i hispàniques. És obra seva la decisiva Introductory Catalan grammar (1943); va editar (i en realitat n’és coautor amb Triadú i Sarsanedas) una celebrada i pionera Anthology of Catalan poetry (1953), amb Foix molt ben representat; va traduir ell mateix i publicar Riba; també són molt rellevants les seves edicions de Lorca i Cernuda; va impulsar una campanya perquè Carner fos guardonat amb el premi Nobel, a qui havia editat Poems (1962); va ser clau en el manteniment del PEN Club Català a l’exili i en la creació de l’Anglo-Catalan Society juntament amb figures com Batista i Roca i Trueta, entre altres.

L’epistolari conté 35 missives, del 1935 al 1983, any del 90è aniversari del poeta i de la concessió a Gili de la Creu de Sant Jordi. La majoria són de Foix. El to és entre la quotidianitat i la intimitat –la relació amb la Victòria, els estiuejos al Port de la Selva, la mala salut de ferro del poeta, les dificultats amb la gestió de les pastisseries, les amistats, la seva “vasta i eixuta” soledat...– i els projectes literaris. Durant la guerra, escriu: “L’home, davant els cataclismes on es sent indefens, és sempre un primitiu. Invoca el Desconegut o, com vaig veure ara fa tres diumenges –l’atac aeri més intens contra Barcelona–, en plena Diagonal, i a dos quarts de dotze d’un matí assolellat, es torna boig”. També: “Em costa d’escriure sense nicotina. D’ací el meu silenci. Sense tabac ni cervesa! Ni dutxa matinal. ¿Què en vols fer d’un sentimental?” I encara: “Penso com un britànic mitjà. Sóc un home de síntesi, ja ho saps. Però l’hora és dels qui prefereixen polaritzar-se. I m’he lliurat, de ple, als estudis filosòfics. Com els assenyats de tots els temps en els trasbalsos «geològics»”.

Ja el 1983, als 90 anys, en l’última carta Foix s’acomiada optimista: “Segueixo adaptant-me a l’edat, faig un passeig diari i no em perdo un concert, una representació teatral o bé un film si valen la pena”.

stats