Barcelona"M'encanta! Vull una samarreta com la teva!" Això li deia l'Eduard Escoffet, director de la Institució de les Lletres Catalanes, a l'empresari farmacèutic Sergi Ferrer-Salat. Es van trobar al final de l'acte de lliurament dels premis Finestres, que organitza la llibreria del mateix nom, i de la qual Ferrer-Salat és fundador i mecenes. La samarreta en qüestió podia semblar una mena de boutade, perquè deia "Tax the rich", i qui la portava era, certament, una persona rica. Però Ferrer-Salat no fa ironia, amb això, i la prova va ser el discurs que va obrir l'acte. Després de la benvinguda a càrrec de la presentadora, l'Ana Polo, va parlar l'Estefania Rico, que dirigeix les Fundacions Ferrer. Va citar l'economista francès Thomas Piketty, que defensa la creació d'un impost progressiu, que gravaria a les persones amb més patrimoni, cosa que permetria redistribuir la riquesa, molt concentrada, i permetria augmentar recursos per finançar serveis públics i programes socials. "Perquè no oblidem que la riquesa és d’origen col·lectiu", deia Rico. També va fer una radiografia ràpida de desigualtats a la ciutat de Barcelona, i recuperava una dada que no parem de repetir, però que segueix sent una realitat: el pressupost de cultura de la Generalitat encara no arriba al 2%. Llegeixo que el 2024 va assolir un rècord històric, l'1,7%, i la consellera Sònia Hernández treballa perquè aquest 2025 s'arribi a la xifra simbòlica del 2%. Dic simbòlica perquè la xifra ja s'ha convertit en això, una mena de símbol, però també perquè, francament, un 2% per a la cultura tampoc em sembla que sigui tirar la casa per la finestra. Però aquest debat, un altre dia.    

La precarietat de la creació al sector cultural es va fer evident en el discurs de la Giulia Sagramola, guanyadora del premi Finestres de còmic pel seu projecte Cap endavant. Després de cinc anys tindrà els recursos per dedicar-se a acabar-lo sense patir per pagar el lloguer. Em va fer il·lusió veure que la guanyadora era italiana, i que la gallega Uxía Larrosa guanyés la menció al talent jove per l'obra El despreniment. Va fer una al·lusió directa al seu amor per aquesta llengua, que va començar a aprendre a Barcelona quan hi va arribar amb 18 anys, i que li feia celebrar que es premiïn els còmics escrits en català.

Topar amb una llibreria, un cop de sort

El Ferran Grau, guanyador del premi de narrativa en català per Hiperràbia (Angle), deia que s'havia plantejat començar el seu discurs de forma reivindicativa. "Pots dir que et negues rotundament a deixar morir el teu idioma, el català. O pots dir com de terrorífic, aberrant i vomitiu et sembla qualsevol pensament o acció que s’apropi mínimament als conceptes dreta, ultradreta i capitalisme". Va acabar parlant del bloqueig que va patir durant la pandèmia, però el seu discurs destil·lava la mateixa passió per llegir i escriure que el de César Aira, guanyador del premi de narrativa en castellà per En el pensamiento (Random House). En un vídeo, des de Buenos Aires, explicava que ha escrit molt, però que sempre ha preferit llegir, i feia una declaració d'amor a les llibreries. "L'existència de les llibreries, per a mi, ha tingut sempre alguna cosa de miracle. Topar-me amb una llibreria en girar una cantonada sempre em va semblar, i em segueix semblant, un cop de sort, un atzar de luxe". Quina idea tan bonica, que ensopegar amb una llibreria sigui un cop de sort, oi?