L’ESCUMA DE LES LLETRES

El fill de tots i la independència

Recordo amb emoció cadascun dels llibres que publica Louise Erdrich (Minnesota, 1954), amb sang índia ojibwe a les venes. Les novel·les d’Erdrich aconsegueixen l’afany aparentment impossible d’aplegar sentiment, empatia pels personatges i pel complex món dels indígenes nord-americans. La seva última novel·la, LaRose (2016), en traducció castellana de Susana de la Higuera (sens dubte no responsable del títol absurd El hijo de todos de l’edició de Siruela, que va caure en el pànic mortal que agafa als editors espanyols quan un títol no és explicatiu), més enllà de la trama argumental, amb un punt de partida extraordinari, ens confronta amb la realitat social de les cultures tribals, de la seva supervivència, de la seva cultura i de les seves creences. Llegeixin els llibres de Louise Erdrich, fins i tot en tenim algun títol en català: eixamplaran el seu punt de vista, gaudiran de bona literatura i s’emocionaran amb les seves històries. Fixin-s’hi, els nord-americans originals, que allà denominen “nadius americans”, al contrari que altres minories, no han generat ni generen literatura pròpia… segons el punt de vista occidental. La literatura oral no compta, o compta com si fos de segona. O ha d’arribar algú com Erdrich, que no és estrictament “índia”, a explicar-ho “a la manera occidental”. La literatura oral de les diverses nacions nord-americanes primigènies és riquíssima. Però és oral, i es transmet amb la llengua pròpia, que és progressivament abandonada. Per tant, perdent la llengua no sols perds l’ànima, sinó que perds la cultura i la literatura, de la qual no queda rastre. El resultat és la desaparició, ras i curt.

Ja som independents

La lliçó que en podem treure com a catalanoparlants, catalanollegidors, és que literàriament som independents. Ho som des de sempre. No hi ha llei que ens ho limiti. Quan els novel·listes catalans anem pel món, hi anem com a catalans perquè la nostra literatura ens defensa. A diferència dels ojibwe, entrem en competència directa amb les altres nacions occidentals. I juguem el mateix campionat i som capaços de fer-ho amb els mateixos mètodes. Es tractava d’arribar al segle XXI amb una mínima capacitat de maniobra, de reacció. La cultura dels ojibwes no sobreviurà al segle XXI. La nostra, ara per ara, sí.