L’ESCUMA DE LES LLETRES

La febre per viure

Diuen que el que és local és la millor via per arribar al que és universal. Per la mateixa raó, la senzillesa és la millor via per arribar a la complexitat. Ho comprovem un cop i un altre en molts dels llibres de testimoniatge personal derivat de l’horror dels camps de concentració nazis. En els supervivents, la síndrome de no saber per què ets viu quan la teva parella, ta mare, ton pare i els teus germans moren davant teu sense cap raó que justifiqui aquesta distinció fa que el cap i l’ànima t’explotin encara que sigui deu, vint o trenta anys després. Els testimonis literaris més punyents, tal com dèiem, acaben per ser els més senzills. És el cas de Febre a la matinada, del director de cinema hongarès Péter Gárdos (Edicions 62, traduït per Jordi Giné de Lasa i Imola Szabó), que explica simplement com fugir d’aquest remolí suïcida gràcies a la fantasia que significa l’amor.

Les bondats de la senzillesa

L’amor, sense cap altra consideració, ja ens serveix per distreure’ns de la vida. En el cas dels supervivents dels camps, malalts, sense gaire esperances de viure, ja sembla una mena de droga al·lucinògena d’autodefensa. La història d’aquesta novel·la no és més que el testimoni d’un fill que explica com es van conèixer, enamorar i casar els seus pares, supervivents dels camps de concentració, malalts, derivats per la Creu Roja Internacional a recuperar-se en instal·lacions sanitàries sueques. Un intern tuberculós hongarès, amb poc temps de vida per davant, de 25 anys, decideix cartejar-se amb noies hongareses refugiades internades en residències de Suècia. Tots dos malalts, s’enamoren per carta. Són molt joves. Tots dos superen les seves malalties contra tot pronòstic. I són prou savis i tenen prou dignitat per no parlar gaire del miracle que ha fet l’amor. Senzillament, sense drama. I per tant, tal com dèiem al començament, ens mostra tota la complexitat dels mecanismes mentals dels éssers humans. Enmig de la mort i de la merda, ens estimem. I malgrat la realitat viscuda, malgrat el record dels morts indignament, decidim que l’amor ens salva i, per tant, no ens suïcidarem ni d’aquí deu anys, ni d’aquí vint, ni d’aquí trenta. I així ho fan. No és millor el seu cas que el dels que es van matar. És el mateix, amb solucions diferents. Novel·la molt recomanable.